Els camins de Verdú (II).
Tots el camins porten ... a Verdú.
Els camins ramaders
Amb la voluntat de
conèixer millor aquell mapa que va existir, però que ningú mai no va dibuixar amb
precisió, la transhumància a Catalunya ha estat font d’anàlisi per a diferents
estudiosos, des de la Mancomunitat de Catalunya a començaments del segle XX,
fins l’actualitat. D’aquest estudis en destaca el que elaborà els anys 50 en
Vila-Valentí, que dibuixà un mapa de referència dels principals camins ramaders
o carrerades de Catalunya. Del seu estudi se’n pot despendre la influència que
aquestes vies també tingueren en la configuració de la xarxa de camins de
Verdú.
Com ja comentava en
el darrer article, els camins que es generaren com a conseqüència del moviment
dels ramats de nord a sud o viceversa, per aconseguir el pasturatge més adient
i una millor climatologia, definiren una gran xarxa de camins a Catalunya. Per
les seves diferents característiques i un millor estudi, actualment es divideix
els país en tres grans àmbits d’influència o territoris: l’oriental, l’occidental
i les terres de l’Ebre.
Verdú quedaria
enmig de la línia imaginària divisòria entre l’àmbit occidental i l’oriental,
amb trets, característiques i influències d’un costat i de l’altre. Tant en el
mots i terminologia usada, com en la procedència i tipus predominants dels
ramats que s’hi firaven.
En l’àmbit oriental,
a l’est de Verdú, els camins o carrerades que eren importants per la fira, es
dibuixaven a partir del gran eix de la Segarra. Format per un ramal que baixava
de la Cerdanya saltava pel coll de Pendís, per Berga cap al santuari de Pinós i
l’altre que baixava dels peus del Cadí, passava per Solsona, el Miracle, fins també
a Pinós, des de on per Santa Coloma de Queralt es dirigien cap el Baix Penedès,
la Conca de Barberà o el Camp de Tarragona. Des de Cervera s’accedia a aquest
eix per Solsona, amb dues variants per Biosca i per Torà o des del santuari de
Pinós, per Ivorra.
Els camins de Verdú
s’enllaçaven a la trama de carrerades d’aquest àmbit, des de Cervera, per
Granyena de Segarra o per Granyanella, resseguint les Avalls i les serralades
paral·leles al torrent de Vilagrasseta i des de Sta. Coloma per les serralades
que discorren la vall del Cercavins, per Talavera cap a Montoliu de Segarra i Montornès
o per les serralades de la vall del riu Corb, per Vallfogona cap l’Ametlla de
Segarra o Guimerà.
En l’àmbit
occidental, a l’oest de Verdú, tres grans eixos de camins ramaders incidien en
menor o major mesura en la fira. Eren els que baixaven per les carenes entre
els rius Noguera Pallaresa i Ribagorçana, procedents de Vilaller i Boí, que
saltaven pel coll de la Creu de Perves, per trobar-se amb els procedents de
Lladorre, les valls Farrera, Aran i Fosca i resseguien desprès la serra de Gurp
cap el coll d’Ares, les Avellanes i la plana urgellenca. Un altre eix era el que
discorria entre les serres dels rius Pallaresa i Segre, pels camins ramaders
que davallaven de la vall d’Àneu i de les valls d’Andorra, per Taús cap a
Cubells. El darrer eix era el format pel camí que baixava de l’Alt Urgell i
també de les valls d’Andorra, per Organyà , Bassella i Ponts vorejant el riu
Segre.
Verdú s’unia a aquesta
trama de camins, des de Lleida o des de Balaguer en direcció a Bellpuig, el Mas
de l’Estadella i la serra dels Molars, des de Cubells, per la serra de les
Quadres, Tornabous i Vilagrassa, i des de Ponts, per Oliola, cap Agramunt i la
Fuliola, on retrobava amb l’anterior camí.
Els camins al sud
de Verdú que venien o anaven cap el, Penedès, la Conca de Barberà i el Camp de
Tarragona, usaven també diferents itineraris. D’est a oest hi havia, els camins
ja indicats a Sta. Coloma, el camí que s’enfilava per Guimerà o Ciutadilla cap
Forès i Sarral, el que per Rocafort i Vallbona saltava a la Conca per la serra del Tallat i
un de darrer que anava cap a la Floresta per Arbeca. Tots ells traçats, en gran
mesura, per connectar els dos focus generadors de riquesa d’aquesta banda del
país, Poblet i Santes Creus.
La cristal·lització
de la xarxa de camins de Verdú és deguda, en part, a la necessitat d’accedir i
de comunicar-se amb les poblacions veïnes, però també ajuda a modelar-la, en la
seva extensió i consolidació, la necessitat econòmica primordial de
connectivitat, amb els grans eixos ramaders del país, per donar així servei al
motor de progrés que la fira va representar per la vila.
En la configuració de
la xarxa i dels itineraris definits pels circuits ramaders, a més de les raons
esmentades, de característiques topogràfiques del territori i de les condicions
climàtiques, influïren altres factors com els estratègics de conquesta, els de
situació de les àrees de pastura, els de cobrament dels diferents tributs pels
senyors per permetre el seu pas, els de seguretat de la zona creuada o els
d’existència de fires d’interès properes que facilitessin l’intercanviï amb
seguretat i menor cost.
El rastre d’un llegat
En el terme de
Verdú i en el seu entorn es poden encara identificar amb claredat importants
rastres i vestigis de la influència dels usos ramaders. En són una mostra les
amplies àrees que envolten el territori, amb nombroses pletes i d’altres
construccions similars. La gran quantitat de basses existents (moltes d’elles
ara dessecades i desaparegudes, però que hi resta el seu topònim) amb la
important funció d’abeurador d’animals i d’àrea de descans, els espais de
pastura (font de nombrosos i persistents conflictes de veïnatge, pels seus usos
i delimitació), els tancats pels animals o les proteccions construïdes amb
parets de pedra, el llarg d’un bon nombre de camins en direcció a Verdú, per
tal evitar que els animals envaïssin la finca contigua.
També en la
cartografia i la toponímia encara actualment s’identifica l’antic ús ramader
d’alguns camins. En són un exemple, a l’est del terme, el camí que de Cervera passa
per Granyena de Segarra, Montornès de Segarra i Guimerà, o per l’oest el camí
que des de Bellpuig va el Mas de l’Estadella, travessa quasi en diagonal el
terme de Verdú, passa pel torrent dels Marquesos i va pel peu de la Bovera cap
a Guimerà, o fins i tot un tercer que resseguia el límit del terme entre
Preixana i St. Martí al sud del terme de Verdú.
Per enllaçar tots els
diferents trams dels camins ramaders, que passaven per les carenes de les
serres i els espais d’ús del bestiar en direcció a Verdú, s’utilitzaven també els
seus camins d’accés, els quals en moltes èpoques de l’any i sobretot en
períodes de fires compartien el seu diferent ús.
![]() |
| Xarxa Bàsica de Camins per altimetria de Verdú i entorn |
![]() |
| mapa camins ramaders 1:500 000, ICC |
![]() |
| xarxa de carrerades de Catalunya, 1950 |



