Els camins de Verdú (II).


Tots el camins porten ... a Verdú.


Els camins ramaders

Amb la voluntat de conèixer millor aquell mapa que va existir, però que ningú mai no va dibuixar amb precisió, la transhumància a Catalunya ha estat font d’anàlisi per a diferents estudiosos, des de la Mancomunitat de Catalunya a començaments del segle XX, fins l’actualitat. D’aquest estudis en destaca el que elaborà els anys 50 en Vila-Valentí, que dibuixà un mapa de referència dels principals camins ramaders o carrerades de Catalunya. Del seu estudi se’n pot despendre la influència que aquestes vies també tingueren en la configuració de la xarxa de camins de Verdú.


Com ja comentava en el darrer article, els camins que es generaren com a conseqüència del moviment dels ramats de nord a sud o viceversa, per aconseguir el pasturatge més adient i una millor climatologia, definiren una gran xarxa de camins a Catalunya. Per les seves diferents característiques i un millor estudi, actualment es divideix els país en tres grans àmbits d’influència o territoris: l’oriental, l’occidental i les terres de l’Ebre.

Verdú quedaria enmig de la línia imaginària divisòria entre l’àmbit occidental i l’oriental, amb trets, característiques i influències d’un costat i de l’altre. Tant en el mots i terminologia usada, com en la procedència i tipus predominants dels ramats que s’hi firaven.

En l’àmbit oriental, a l’est de Verdú, els camins o carrerades que eren importants per la fira, es dibuixaven a partir del gran eix de la Segarra. Format per un ramal que baixava de la Cerdanya saltava pel coll de Pendís, per Berga cap al santuari de Pinós i l’altre que baixava dels peus del Cadí, passava per Solsona, el Miracle, fins també a Pinós, des de on per Santa Coloma de Queralt es dirigien cap el Baix Penedès, la Conca de Barberà o el Camp de Tarragona. Des de Cervera s’accedia a aquest eix per Solsona, amb dues variants per Biosca i per Torà o des del santuari de Pinós, per Ivorra.
                                           
Els camins de Verdú s’enllaçaven a la trama de carrerades d’aquest àmbit, des de Cervera, per Granyena de Segarra o per Granyanella, resseguint les Avalls i les serralades paral·leles al torrent de Vilagrasseta i des de Sta. Coloma per les serralades que discorren la vall del Cercavins, per Talavera cap a Montoliu de Segarra i Montornès o per les serralades de la vall del riu Corb, per Vallfogona cap l’Ametlla de Segarra o Guimerà.

En l’àmbit occidental, a l’oest de Verdú, tres grans eixos de camins ramaders incidien en menor o major mesura en la fira. Eren els que baixaven per les carenes entre els rius Noguera Pallaresa i Ribagorçana, procedents de Vilaller i Boí, que saltaven pel coll de la Creu de Perves, per trobar-se amb els procedents de Lladorre, les valls Farrera, Aran i Fosca i resseguien desprès la serra de Gurp cap el coll d’Ares, les Avellanes i la plana urgellenca. Un altre eix era el que discorria entre les serres dels rius Pallaresa i Segre, pels camins ramaders que davallaven de la vall d’Àneu i de les valls d’Andorra, per Taús cap a Cubells. El darrer eix era el format pel camí que baixava de l’Alt Urgell i també de les valls d’Andorra, per Organyà , Bassella i Ponts vorejant el riu Segre.

Verdú s’unia a aquesta trama de camins, des de Lleida o des de Balaguer en direcció a Bellpuig, el Mas de l’Estadella i la serra dels Molars, des de Cubells, per la serra de les Quadres, Tornabous i Vilagrassa, i des de Ponts, per Oliola, cap Agramunt i la Fuliola, on retrobava amb l’anterior camí.

Els camins al sud de Verdú que venien o anaven cap el, Penedès, la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona, usaven també diferents itineraris. D’est a oest hi havia, els camins ja indicats a Sta. Coloma, el camí que s’enfilava per Guimerà o Ciutadilla cap Forès i Sarral, el que per Rocafort i Vallbona  saltava a la Conca per la serra del Tallat i un de darrer que anava cap a la Floresta per Arbeca. Tots ells traçats, en gran mesura, per connectar els dos focus generadors de riquesa d’aquesta banda del país, Poblet i Santes Creus.

La cristal·lització de la xarxa de camins de Verdú és deguda, en part, a la necessitat d’accedir i de comunicar-se amb les poblacions veïnes, però també ajuda a modelar-la, en la seva extensió i consolidació, la necessitat econòmica primordial de connectivitat, amb els grans eixos ramaders del país, per donar així servei al motor de progrés que la fira va representar per la vila.

En la configuració de la xarxa i dels itineraris definits pels circuits ramaders, a més de les raons esmentades, de característiques topogràfiques del territori i de les condicions climàtiques, influïren altres factors com els estratègics de conquesta, els de situació de les àrees de pastura, els de cobrament dels diferents tributs pels senyors per permetre el seu pas, els de seguretat de la zona creuada o els d’existència de fires d’interès properes que facilitessin l’intercanviï amb seguretat i menor cost.

El rastre d’un llegat

En el terme de Verdú i en el seu entorn es poden encara identificar amb claredat importants rastres i vestigis de la influència dels usos ramaders. En són una mostra les amplies àrees que envolten el territori, amb nombroses pletes i d’altres construccions similars. La gran quantitat de basses existents (moltes d’elles ara dessecades i desaparegudes, però que hi resta el seu topònim) amb la important funció d’abeurador d’animals i d’àrea de descans, els espais de pastura (font de nombrosos i persistents conflictes de veïnatge, pels seus usos i delimitació), els tancats pels animals o les proteccions construïdes amb parets de pedra, el llarg d’un bon nombre de camins en direcció a Verdú, per tal evitar que els animals envaïssin la finca contigua.

També en la cartografia i la toponímia encara actualment s’identifica l’antic ús ramader d’alguns camins. En són un exemple, a l’est del terme, el camí que de Cervera passa per Granyena de Segarra, Montornès de Segarra i Guimerà, o per l’oest el camí que des de Bellpuig va el Mas de l’Estadella, travessa quasi en diagonal el terme de Verdú, passa pel torrent dels Marquesos i va pel peu de la Bovera cap a Guimerà, o fins i tot un tercer que resseguia el límit del terme entre Preixana i St. Martí al sud del terme de Verdú.

Per enllaçar tots els diferents trams dels camins ramaders, que passaven per les carenes de les serres i els espais d’ús del bestiar en direcció a Verdú, s’utilitzaven també els seus camins d’accés, els quals en moltes èpoques de l’any i sobretot en períodes de fires compartien el seu diferent ús.


Xarxa Bàsica de Camins per altimetria de Verdú i entorn


mapa camins ramaders 1:500 000,  ICC



xarxa de carrerades de Catalunya, 1950