Els camins de Verdú (IV).

La Fira fa camí.

Els monestirs ajuden a fer el camí

De com eren els camins, la seva evolució i el seu llegat, van units a les necessitats de la gent, els mitjans i les característiques orogràfiques del territori. La xarxa de camins de Verdú es va desenvolupar i consolidar quan la vila depenia en tots els seus àmbits del monestir de Poblet, en el temps en que era considerada la població més important que tenia sota el seus dominis i jurisdicció.


El període que va de finals del segle XII al segle XIV és l’etapa essencial en l’aparició i creixement de les fires a Catalunya, amb gran incidència com a motors de poblament i font de riquesa. No és d’estranyar doncs que els senyors feudals, ja fossin laics o eclesiàstics, s’interessin per implantar celebracions comercials a les seves viles més ben situades respecte als grans eixos del comerç o centres de comarca, sobretot pels beneficis que se’n derivaven, uns directes per a ells i uns d’altres d’indirectes perquè repercutien amb augment de riquesa del territori.

Els monestirs des del seu inici en l’historia de Catalunya, tant els del nord: St. Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Ripoll, com els de les àrees més properes a la nostra: Vallbona, Vallsanta, la Bovera, el Pedregal i, especialment, els de Santes Creus i Poblet, foren claus en el procés de definició del país. A més de centres culturals i espirituals, executaven el paper d’unitats econòmiques territorials i les seves finances es nodrien, a més de donacions o dels drets fiscals sobre els mercats i d’altres fonts ingressos,  també i, principalment, de les provinents de l’agricultura i de la ramaderia.

Els monestirs eren propietaris d’importants ramats. No es pot oblidar que la generalització del teixit de la llana fou, en aquella època, de gran transcendència i que aquesta esdevingué una de les riqueses més importants de l’economia catalana. Però més que l’explotació directa dels ramats, el que realment era un fet important, és que els monestirs tenien amplies extensions de pastures a la muntanya a l’estiu i de rostolls que asseguraven els pasturatges d’hivern a la plana, tant per els propis ramats com per als propietaris. Donat els seu valor estratègic i per tal d’evitar enfrontaments, els monestirs de Poblet i Santes Creus, els anys 1177 i 1183, signaren acords en relació amb el seu ús.

La confluència de factors vers a Verdú

El moviment dels ramats pels camins i les carrerades van configurar l’aparició de molts mercats en aquella època: Verdú, l’Hostal de Vilar, Organyà, Salàs, Olius, etc. Verdú es va consolidar com a centre firal de primer ordre i es transformar en un dels més importants de l’àrea compresa entre el nord de la Península ibèrica i el sud dels Pirineus orientals francesos, a més d’Andorra i de Catalunya, a resultes de la qual, s’hi desenvoluparia una notable xarxa de camins per accedir-hi, a la vegada que es definiria com a lloc d’encontre necessari.

Hi ha diversos factors que convergiren en convertir Verdú, en aquest punt de trobada imprescindible per l’activitat ramadera i comercial des de l’edat Mitjana fins entrat el  segle XX.

L’empenyorament i posterior venda de Verdú a Poblet, l’any 1227, feu que la vila s’incorporés a la important relació de propietats que el monestir disposava a Catalunya. Els monestirs cistercencs usaren diferents formes per a l’explotació d’aquest ampli territori per tal que esdevingués efectiu i rendible. Crearen una malla d’interrelacions econòmiques i comercials entre els seus dominis, a més d’una notable influencia en el poder polític, amb una distribució i organització que calia que fos racional. Als inicis del segle XII les propietats eren explotades directament a través de les granges, unitat agrària satèl·lit del monestir a què pertanyia, dedicada a la cura dels conreus de les terres que tenia adscrites i de la ramaderia. Aquestes però, evolucionaren ràpidament al llarg del segle XIII i XIV quan l’explotació dels dominis acabaria estan pràcticament tota externalitzada (tal com ho diríem ara), cedint els drets d’explotació a famílies o comunitats, això si, amb forts lligams i acords.

Verdú entrà en aquest context com una unitat territorial destacable amb un important i creixent pes poblacional per l’època, on la dependència, en el seu govern i l’explotació per part del monestir de Poblet, tenia certes similituds en quant a unitat d’explotació a les d’una granja cistercenca, però amb matisos per dimensió i raons socioeconòmiqes, estratègiques i de desenvolupament.

A l’extensa relació de propietats i granges de Poblet com: les d’Utxesa (Torres de Segre), Aviganyà (Seròs), Torre de Ferran (Alcarràs), Doldellops (Valls), etc  o les de Ruidabella, Castellfollit o Mitjana, prop del monestir, o les més properes a Verdú com: la Novella (Castellnou de Seana), a Barbens, a Rocaverd (Bellcaire d’Urgell), a Montsuar (Ivars d’Urgell), a Torreneral (Penelles), a Castellserà,  a Boldú, a la Fuliola, el Tarròs, a Tornabous, a Granyanella, a Torredà (Castelló de Farfanya), a Cérvoles (la Pobla de Cérvoles), a Sta. Coloma de Queralt, etc.

Cal afegir-n’hi una altra relació de dominis monacals, per l’explotació agrícola i ramadera, propietat del monestir de Santes Creus. Alguns d’ells prop de Verdú: al terme de Vilagrassa, de Tàrrega, el castell de Mor, el castell de Montalbà, la quadra de la Fuliola, els castells de Gramuntell, Montoliu i Vilagrasseta, el terme de Llor; o  les propietats del monestir femení de Vallbona de les Monges, amb privilegis com els concedits per Alfons I, l’any 1185, referents a la potestat dels seus ramats d’herbejar i pasturar en tots els seus regnes i especialment en les terres més properes al seu entorn; o les dels monestirs cistercencs de Vallsanta, la Bovera i el Pedregal;

En mig de tot aquest entramat de dominis, cases-cellers, molins, granges, viles i monestirs del Cister, Poblet actuar sobre Verdú, com a nus destacable de la malla d’interessos tant propis com aliens. Aconseguint l’obtenció i manteniment de “Privilegis Reials” sobre la vila a través de la fira, per part de rei Pere III, a petició de l’abat de Poblet, signat el 10 de setembre de l’any 1378, ampliada el 18 de març de l’any 1380, i que ja en anterioritat l’any 1370, la vila havia iniciat amb les fires i el mercat setmanal del dimecres.

Tot plegat permeté la consolidació de la fira al llarg dels segles, amb la lògica evolució en les diferents tipologies dels animals firats. Tot fent que els camins que hi portaven i juguessin un paper determinant, ajudant-la a refermar-se i estendre-la. Permetent durant molts dies, posar en contacte directe als productors i als consumidors, amb una diversitat i especialització de productes juntament amb una amplitud, més que considerable, del territori de procedència.