L’estructuració del territori a l’edat mitjana.
El
terme de Verdú
Per tal d’aprofundir i avançar en
el coneixement d’un territori, els efectes de l’home en l’articulació i l’evolució
social són cabdals per interpretar o establir els mecanismes adequats d’interrelació.
Diverses publicacions han desglossat en els últims anys els mecanismes que
poden ajudar a explicar els diferents processos de territorialització al llarg
de l’Edat Mitjana, afavorint l’anàlisi per a una millor interpretació d’aquest en
el cas de Verdú i el seu territori.
A
l’Edat Mitjana el castell és l’element que protegeix i domina el territori, que
dóna seguretat i control a la població, on les comunicacions adquireixen una
elevada significació en la configuració a través de la xarxa de camins. El
castell és el mecanisme articulador d’una porció del territori. El poder comtal
per un costat i l’eclesiàstic per l’altre articulen i miren de capitalitzar les
dinàmiques de domini polític i social. El concepte que ho vehicula sorgeix de
l’equació de dos elements combinables: la fortificació i un territori definit
que s’anomena castell termenat (castlania). Aquests, sota l’influencia
carolíngia, al llarg dels segles VIII al IX, es van organitzant i substituir la
breu presència musulmana.
Per tal de tenir un major control
del poder dels castells termenats per part del comte, fa que aparegui una nova
figura de delegació, el vicari. La posterior patrimonialització de l’ofici
propicia l’aparició d’un nou grup de famílies amb poder i rendes: les vicarials.
Són les famílies vescomtals i vicarials, juntament amb bisbes i monestirs
puixants, els que al segle X projecten el seu dinamisme en l’ocupació de la
terra desorganitzada i força buida. Constituint la frontera amb els dominis
islàmics amb una xarxa estreta i completa de construccions de castells
termenats de diferent mida segons l’orografia i la capacitat. Es en el segle XI
quan s’accelera l’esquema d’incorporació de territoris, d’establiment de nous termes
i d’explotació agrícola, la parcel·lació
de la qual incideix en la delimitació, en el sistema productiu i en l’organització
territorial.
El castell es consolida com
l’element de base que configura la societat, que avança vers un control molt
precís del territori i de la població. El terme del castell esdevé la unitat
tributària i militar usada, establint-se una delegació de deures i drets amb el
senyor. Aquesta delegació fa que apareguin ràpidament noves figures en la
piràmide social del castell com són les cavalleries (tres i quatre generalment
i de vegades fins a set i vuit), que es configuren a partir de les obligacions
militars calculades en cavalls armats i de les rendes obtingudes en un sector
del territori. Esdevenint una subdivisió interna del terme castral anomenat
quadra. Les quadres reprodueixen els mateixos criteris d’ocupació que els
castells, centren defensa i població en un indret prominent de l’entorn, delimiten
un terme mitjançant creus i senyals, faciliten un control ordenat del conjunt
castral i garanteixen la defensa i distribució de l’espai agrari. La possessió
i suma de castlanies (castell més terme) se situa entre les principals bases
d’ingressos i fonts de riquesa dels barons.
A partir d’aquest elements, el
comte de Barcelona, en la seva marca d’expansió osonenca, el comtat de Manresa,
estableix uns centres de vertebració per la ordenació del territori. La relació
entre el comte i el poder baronial converteix els nuclis centrals inicials en
termes castrals: Cervera, Talladell, Tàrrega i Anglesola o en el curs del riu Corb:
Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort i Maldà, o més cap el sud, Rocallaura,
Colobres, Tallat, Omells i Mata de Senan. Els espais de subdivisió de les
quadres s’afermen, a la mesura d’un major desenvolupament socioeconòmic, sota la
protecció d’un habitat fortificat, d’una concentració de la població i d’un
millor aprofitament de l’espai agrari. En aquesta dinàmica, les quadres viuen evolucions
diverses, que generalment avança cap a la fragmentació de l’espai inicial. I així
per exemple, les quadres en l’àmbit targarí ja reben en el mateix segle XI, una
consideració castral.
La més gran ocupació del
territori deriva de la necessitat d’una major especificació d’aquest. Es el cas
de la quadra de Verdú, on es constaten amb plena identitat els termes de:
Bompàs, Pèlec, Malpàs, Recot, Lestinclell i Valerna. Un major aprofitament dels
recursos, l’increment de la població, la conjuntura fronterera i social i les
noves fortificacions impliquen l’ocupació dels termes menors, fins i tot establint
una relació homogènia entre aquest i l’entitat superior, en el cas de les
Valernes o el Recot. El propi dinamisme socioeconòmic atorga una especificació i
una definició castral per a Bompàs, que s’intensificarà de manera evident en la
centúria següent, a traves d’una relació creixent amb Verdú.
Aquesta relació evolutiva amb el
castell matriu és resol de diferents maneres. En el cas del Vilet per Maldà, la
unitat originària és la que reté la nova, però més usual serà que, els del
primer castell cedeixen determinats drets, sobretot en el delme en els nous. L’evolució
posterior marcarà variades situacions en les que es sancionarà l’evolució o
s’evidenciaran les fissures obertes, com és el cas entre Tàrrega i Verdú.
Al llarg del segles que van del
XII al XIV, a la baixa Edat Mitjana, la noció de quadra es manté per
identificar els indrets termenats amb capacitat de jurisdicció menor dins un
nucli castral, obrint , sota aquest comú denominador, un diferent ventall de
situacions. Les definicions dels segles anteriors es poden interpretar amb
alteració de continguts per a esdevenir armes en els nous conflictes. El nucli
emergent de Verdú, amb afany de teixir una capitalitat sobre l’entorn i amb nombrosos
punts de fricció sobre Tàrrega, l’entorn de l’ús de pastures i l’accés a
propietats, fan avançar vers una col·lisió ben oberta a l’inici del segle XIV.
En aquesta situació el govern de Tàrrega pretén que els seus ordenaments i
contribucions municipals es compleixin a Verdú, al·legant que és una quadra
targarina. Aquest fet és negat evidentment pels verdunins, que cerquen un ple
reconeixement castral, en concordança amb una puixança ben arrelada que els
porta a cercar una diferent adscripció no sols de cara a les vegueries reials
sinó també vers els deganats eclesiàstics. Sols gràcies a la plena separació
jurisdiccional, sota el domini de la baronia de Poblet, per un empenyorament de
la jurisdicció l’any reial l’any 1227 i efectuada per Pere III el 1342, porta
la cessió dels drets reials el 1367, encara reblada per Joan I el 1388, que consolida
una noció castral pròpia i diferenciada.
![]() |
| mapa de Catalunya ICC, Verdú 1640 |




