Viure la fira de Verdú. -2ona. part-



En el seus quasi VI segles d’existència, la història de la fira de Verdú transcorregué per múltiples situacions. El geògraf Pau Vila dedicà un segon article a la Fira, que va ser publicat també a la primera pàgina del diari “La Publicitat” el 7 de juny de 1932, el va titular “La fira a través dels segles”. En ell se’ns guia, amb una breu passejada, pel seu passat i ens mostra que les relacions de veïnatge, no sempre foren del tot planeres. El text ens indica dades d’evolució i fa palès, la necessitat de modernitzar-la aprofundint als nous reptes que si l’hi plantejaven. Malauradament a la fi, o no se’n va saber, o no fou possible fer-hi rés, els temps avien canviat. Deia:


diari  -La Publicitat-

“L’expansió d’aquesta fira treu la ufanor d’arrels ben endinsades en el temps. La tradició conta que ve d’una mercè reial atorgada a la població pel seu ajut en foragitar els moros de Tàrrega. Aquesta explicació popular no sembla, però que tingui fonament històric, car, segons un document publicat en extracte per mossèn Lluís Sarret, es dedueix que l’any 1057 els sarraïns no eren ja a Tàrrega i que el territori, convertit en una marca que separava els moros dels cristians, era mig abandonat, per qual cosa hom tractava de fortificar-s’hi per donar seguretat al poblament. En canvi, de Verdú, la referència documental més antiga que se’n coneix és un document de 1191, segons el poble i el terme de Verdú corresponien a la família dels Cervera. En tot cas és fefaent el privilegi de la fira concedit per Pere el Cerimoniós l’any 1378 al monestir de Poblet. Aquest cenobi des de 1277 era senyor del poble per venda que li féu Guillem de Cervera.

Malgrat que la fira compta amb cinc segles i mig d’existència, no deixa de sorprendre aquesta concessió, relativament tardana, a una població que només es troba a una hora de Tàrrega i en una situació molt semblant, aleshores que aquesta ciutat tenia ja una importància mercadera i que hi ha indicis per a suposar que es dedicava a la compra-venda de bestiar de peu rodó. En efecte: mossèn Sarret ha trobat que els prohoms de Tàrrega l’any 1312 assabenten a Jaume II que quan anaven «de les ciutats, viles i altres llocs del seu reialme els mercaders per comprar cavalls», el veguer no deixava treure les bèsties, si no asseguraven que no havien d’ésser exportades, «i això fa», deien, «que molts d’ells se’n tornin sense comprar-ne, amb greu perjudici de la universitat i els seus veïns». De més a més, Tàrrega, pel nombre d’habitants superava Verdú, car en el cens de darreries del segle XIV l’una població i l’altra tenien 195 i 128 focs, respectivament. Això no obstant, cal dir que, si deixem a part Cervera, capital segarrenca, amb 485 focs, situat a la zona de contacte entre l’Urgell i la Segarra, hom no troba cap altre nucli de població on s’agermanin tant, quant a l’emplaçament i als fogatges, com les dues aglomeracions veïnes. Sens dubte la proximitat i l’equiparament de forces ha promogut la pugna secular per reeixir cadascuna pel seu compte.

El privilegi esmentat devia ésser obtingut gràcies a la influència assolida pel cenobi pobletà, com ho demostra el fet que fos concedit per complaure el monestir de Poblet pel gran afecte que el rei Pere li portava. La fira fou concedida per ésser celebrada a partir de la festa de sant Marc (25 abril), durant deu dies consecutius, amb les facilitats i exempcions de consuetud i amb la interdicció que se’n pogués celebrar cap més al mateix temps a quatre llegües a la rodona. Si més no, el privilegi fou confirmat dos anys més tard, en ocasió d’ésser concedit un retorn de fira celebrada el dia de sant Hilari (13 de gener), i l’any 1415 quan el susdit retorn de fira fou traslladat al 21 d’octubre. Per cert que aquesta segona fira no ha reeixit mai.

En canvi, la fira de sant Marc, que s’escau en un temps propici de l’any, ha surat de tal manera que encara avui és de les que tenen més crit a tot Catalunya. Dividida en dues parts, hom dedica la primera al bestiar de peu rodó, i la darrera al bestiar de llana. Així, ofereix primer en un indret avinent a la gent de tota la Catalunya central i occidental,i especialment a les comarques veïnes (Segarra, Conca de Tremp, Urgell), al moment en què la primavera inicia les activitats agrícoles per als esplets estivals, els animals auxiliars per a les treballades i els transports; i després, al començament de maig, aplega el bestiar de llana a l’hora que se’n va de les terres baixes i intermèdies cap a muntanya. Per aquesta avinentesa els ramats trobaven la fira al pas, i els homes ho aprofitaven per a fer transaccions amb aquest bestiar transhumant. Una escaiença tant afortunada temptà Tàrrega, que prega a Ferran el Catòlic que li fos traspassat el seu torn de fira del mes d’agost a la primera desena de maig, la qual cosa aconseguí amb data de 1481. De fet, n’havia de resultar un encavallament de les dues fires veïnes. Potser per aquesta circumstàncies Verdú acostuma encara a anticipar-la a la diada de sant Marc.

Tàrrega creixia, i amb les energies que la seva empenta li donava, tractà de captar la fira de Verdú a mitjan segle XVIII, i això motiva plet, guanyat per la universitat verdunina. Aleshores Tàrrega devia tenir unes 1.500 animes, Verdú, unes 750. La gent d’aquest poble, mentrestant, no refiant-se massa de la tradició favorable, per tal de donar facilitats als firatants s’afanyaren a bastir molts de grans estables que es conserven encara, estables capaços per a acollir pel temps que calgui les grans ramades i les llargues rècules.

La importància de la fira no ha minvat fins aquests darrers anys; ha resistit millor la de mulats que no la d’ovins. Ja no vénen els grans ramats menats per un estol de pastors rabadans amb les atzembles carregades de queviures i atuells. No cal, com abans, muntar una guàrdia de seixanta homes per a circuir el terme i no deixar entrar bens i ovelles fins que la campana assenyali la obertura de la fira. Entre 1925 i 1928 encara i concorregueren de 12.000 a 14.000 caps de llana; ara ja la minva s’accentua d’any en any: 9.000 caps el 1929, 8.000 caps el 1930, 6.500 el 1931, i 4.000 en l’ultima fira. Com que es tracta de ramats casolans i tampoc no se’ls pot deixar entrar el terme a causa de l’aprofitament dels conreus, es queden pels volts de Tàrrega. Això fa que els carnissers i els tractants els comprin allí mateix, perquè els tenen a peu de vago i s’estalvien despeses.

El bestiar de peu rodó, to i que també ha minvat en nombre, sosté millor l’anomenada de la fira. Hom pot comptar-hi uns anys amb altres, uns 8.000 caps.

Caldria , però, modernitzar la tradició, tal com ha suggerit Emili Capdevila. Amb concursos i festes s’animaria l’assistència de compradors i venedors, i àdhuc de públic, i es rejoveniria aquest espectacle de moviment i de color, avinentesa de negocis i estímul de millores pecuàries.”