Viure la fira de Verdú. -2ona. part-
En el seus quasi VI segles d’existència, la història de la fira de
Verdú transcorregué per múltiples situacions. El geògraf Pau Vila dedicà un
segon article a la Fira ,
que va ser publicat també a la primera pàgina del diari “La Publicitat ” el 7 de
juny de 1932, el va titular “La fira a través dels segles”. En
ell se’ns guia, amb una breu passejada, pel seu passat i ens mostra que les
relacions de veïnatge, no sempre foren del tot planeres. El text ens indica dades
d’evolució i fa palès, la necessitat de modernitzar-la aprofundint als nous
reptes que si l’hi plantejaven. Malauradament a la fi, o no se’n va saber, o no
fou possible fer-hi rés, els temps avien canviat. Deia:
Malgrat que la fira compta amb cinc segles i mig
d’existència, no deixa de sorprendre aquesta concessió, relativament tardana, a
una població que només es troba a una hora de Tàrrega i en una situació molt
semblant, aleshores que aquesta ciutat tenia ja una importància mercadera i que
hi ha indicis per a suposar que es dedicava a la compra-venda de bestiar de peu
rodó. En efecte: mossèn Sarret ha trobat que els prohoms de Tàrrega l’any 1312
assabenten a Jaume II que quan anaven «de les ciutats, viles i altres llocs del
seu reialme els mercaders per comprar cavalls», el veguer no deixava treure les
bèsties, si no asseguraven que no havien d’ésser exportades, «i això fa»,
deien, «que molts d’ells se’n tornin sense comprar-ne, amb greu perjudici de la
universitat i els seus veïns». De més a més, Tàrrega, pel nombre d’habitants
superava Verdú, car en el cens de darreries del segle XIV l’una població i
l’altra tenien 195 i 128 focs, respectivament. Això no obstant, cal dir que, si
deixem a part Cervera, capital segarrenca, amb 485 focs, situat a la zona de
contacte entre l’Urgell i la
Segarra , hom no troba cap altre nucli de població on
s’agermanin tant, quant a l’emplaçament i als fogatges, com les dues
aglomeracions veïnes. Sens dubte la proximitat i l’equiparament de forces ha
promogut la pugna secular per reeixir cadascuna pel seu compte.
El privilegi esmentat devia ésser obtingut gràcies a
la influència assolida pel cenobi pobletà, com ho demostra el fet que fos
concedit per complaure el monestir de Poblet pel gran afecte que el rei Pere li
portava. La fira fou concedida per ésser celebrada a partir de la festa de sant
Marc (25 abril), durant deu dies consecutius, amb les facilitats i exempcions
de consuetud i amb la interdicció que se’n pogués celebrar cap més al mateix
temps a quatre llegües a la rodona. Si més no, el privilegi fou confirmat dos
anys més tard, en ocasió d’ésser concedit un retorn de fira celebrada el dia de
sant Hilari (13 de gener), i l’any 1415 quan el susdit retorn de fira fou
traslladat al 21 d’octubre. Per cert que aquesta segona fira no ha reeixit mai.
En canvi, la fira de sant Marc, que s’escau en un
temps propici de l’any, ha surat de tal manera que encara avui és de les que
tenen més crit a tot Catalunya. Dividida en dues parts, hom dedica la primera
al bestiar de peu rodó, i la darrera al bestiar de llana. Així, ofereix primer
en un indret avinent a la gent de tota la Catalunya central i occidental,i
especialment a les comarques veïnes (Segarra, Conca de Tremp, Urgell), al
moment en què la primavera inicia les activitats agrícoles per als esplets
estivals, els animals auxiliars per a les treballades i els transports; i
després, al començament de maig, aplega el bestiar de llana a l’hora que se’n
va de les terres baixes i intermèdies cap a muntanya. Per aquesta avinentesa
els ramats trobaven la fira al pas, i els homes ho aprofitaven per a fer
transaccions amb aquest bestiar transhumant. Una escaiença tant afortunada
temptà Tàrrega, que prega a Ferran el Catòlic que li fos traspassat el seu torn
de fira del mes d’agost a la primera desena de maig, la qual cosa aconseguí amb
data de 1481. De fet, n’havia de resultar un encavallament de les dues fires
veïnes. Potser per aquesta circumstàncies Verdú acostuma encara a anticipar-la
a la diada de sant Marc.
Tàrrega creixia, i amb les energies que la seva
empenta li donava, tractà de captar la fira de Verdú a mitjan segle XVIII, i
això motiva plet, guanyat per la universitat verdunina. Aleshores Tàrrega devia
tenir unes 1.500 animes, Verdú, unes 750. La gent d’aquest poble, mentrestant,
no refiant-se massa de la tradició favorable, per tal de donar facilitats als
firatants s’afanyaren a bastir molts de grans estables que es conserven encara,
estables capaços per a acollir pel temps que calgui les grans ramades i les
llargues rècules.
La importància de la fira no ha minvat fins aquests
darrers anys; ha resistit millor la de mulats que no la d’ovins. Ja no vénen
els grans ramats menats per un estol de pastors rabadans amb les atzembles carregades
de queviures i atuells. No cal, com abans, muntar una guàrdia de seixanta homes
per a circuir el terme i no deixar entrar bens i ovelles fins que la campana
assenyali la obertura de la fira. Entre 1925 i 1928 encara i concorregueren de 12.000 a 14.000 caps de
llana; ara ja la minva s’accentua d’any en any: 9.000 caps el 1929, 8.000 caps
el 1930, 6.500 el 1931, i 4.000 en l’ultima fira. Com que es tracta de ramats
casolans i tampoc no se’ls pot deixar entrar el terme a causa de l’aprofitament
dels conreus, es queden pels volts de Tàrrega. Això fa que els carnissers i els
tractants els comprin allí mateix, perquè els tenen a peu de vago i s’estalvien
despeses.
El bestiar de peu rodó, to i que també ha minvat en
nombre, sosté millor l’anomenada de la fira. Hom pot comptar-hi uns anys amb
altres, uns 8.000 caps.
Caldria , però, modernitzar la tradició, tal com ha
suggerit Emili Capdevila. Amb concursos i festes s’animaria l’assistència de
compradors i venedors, i àdhuc de públic, i es rejoveniria aquest espectacle de
moviment i de color, avinentesa de negocis i estímul de millores pecuàries.”
