La Història del Caliquenyo
Diuen que hi ha coses que deixen petjada quan ets petit, i que fins i tot són imperceptibles en el moment viscut, com les olors, els sons, o les sensacions. Qui no recorda al poble els bars de Verdú, ja fora al sindicat, a la plaça o a la bassa, que quan el fred començava sentir-se al cos i la boira era quelcom normal dia rere dia, en entrar-hi t’inundava una escalfor i una olor molt intensa i característica de tabac, amb una continuïtat a la boira del carrer que ho feia tot una mica més familiar, els padrins i no tant padrins a les taules o a la barra, fent un cafè o un cigaló al seu costat i un caliquenyo a la boca al que xuclaven amb esforç per fer-lo tirar, deixant anar fum com xemeneies. Jugaven amb la cendra blanquinosa i arrodonida que deixava al cendrer i si aquests estaven mal fets, sempre hi havia un costat que cremava malament llavors calia espolsa’l, passaven la tarda o el vespre fent partides al domino, la botifarra o simplement fent tertúlia. Era la petja del Caliquenyo.
L’origen del cigar caliquenyo, és
un pel incert, el situaríem a finals del s. XIX, molts segles després de la
introducció del tabac a Europa (s. XVII) provinent d’Amèrica del Sud, que a
través de la península Ibèrica passà a França i a Anglaterra on és globalitzà. Del
seu nom els uns en diuen que ve de la ciutat colombiana de Calí i d’altres de
Cuba de “cala pequeña”, la veritat del tot no sé sap.
Però el que si és cert, és que el tabac durant molts d’anys fou una
importantíssima font d’ingressos per l’estat espanyol, amb un monopoli des
de l’any 1636, l‘any 1758 és crea la primera fàbrica de tabacs d’Europa, la
“Real Fábrica de Tabacos de Sevilla”, anys més tard a traves de l’empresa CAT
“Companyia Arrendataria de Tabacos” (any 1897, hi treballaven 30.000 persones essent
l’empresa més gran de l’estat i no és fins l’any 1945 que és crea “Tabacalera
S.A.”, i l’any 1999 és privatitza), ja llavors l’estat n’obtenia uns ingressos
gens menors, a finals del s. XIX aquests representaven entre 15% i un 20% del
seu total, a través dels impostos derivats del tabac. Amb la pèrdua de les
darreres colònies americanes, principalment la de l’illa de Cuba, a l’erari
públic li perillà aquest notable manà, provocat per l’hàbit de fumar. No ens
queda tant lluny que el fumar era modernitat, era salut, elegància, distinció, plaer,
llibertat,... . Llavors a principis del nou segle, és fa una Llei a l’any 1917,
que concedeix autoritzacions per cultivar tabac i és aquí on comença una mica l’història del caliquenyo a casa nostra.
Acabada la guerra de Cuba, molts
soldats catalans i també valencians en retornar portaren el que havien vist i
après a les colònies, el coneixement, el “know-how”, de com plantar i cuidar el
tabac. Hi havia dues zones a Catalunya on es complien les millors condicions per
cultiva’l, l’una era a les comarques de l’Ebre i l’altra a prop de Verdú, a la
zona regada pel canal d’Urgell, en l’àrea anomenada -el clot de l’infern-, en
la línia torta com la d’un caliquenyo, formada pels pobles de Juneda,
Torregrossa i Fondarella al Pla d’Urgell i en menor mesura en altres pobles de
Ponent. La fulla del tabac necessita aigua i sol en abundància, és una planta
tropical amb fulles grosses que necessita un ambient de intensa humitat, la
marinada al vespre i la rosada a la matinada completaven el cicle que permetia obtenir-ne
força qualitat. En aquestes condicions una nova Llei la de l’any 1917, amb la
fórmula d’una quota, permetia la seu lliure cultiu i fer que el pagès de la
zona s’iniciés tímidament, producció de la qual tenia d’esser venuda en la seva
totalitat a l’empresa CAT, l’estat els hi assegura la seva compra.
El gener de l’any 1926 és produeix
una gran nevada, que s’agreuja dies desprès amb una intensa i glacial gelada,
ho mata tot, ametllers, oliveres i els pocs arbres fruiters plantats, és
llavors quan les plantacions de tabac eclosionen, l’estat permet la plantació
de tots els jornals que el pagès demana, l’estat necessita tabac i les colònies
ja no hi són. Som en un temps que la gent fuma i fuma molt, no serà fins a
finals del s. XX que aquesta tendència canviarà, en demostrar-se el dolent que
és per la salut. L’any 1936 ve la guerra i després a partir de l’any 39 els efectes de la postguerra, la dictadura,
el racionament i l’estraperlo.
L’estat estava en fallida, calia gestionar la misèria i apareixen les cartilles
de racionament que foren uns talonaris amb diferents cupons que marquen que es
pot comprar, durant quin temps i on. El preu es fixat, però la quantitat no es
garantida i a partir l’any 1940 el tabac també es raciona, es crea una targeta
del fumador, amb quantitats menors del que la gent normalment consumia. Som
mediterranis i feta la llei feta... ,i cal enginy, les targetes es falsifiquen,
i els estocs no poden absorbir la demanada, hi ha poc tabac i a més no era bo i
era car, fou llavors quan l’engranatge es posa en funcionament. Com ens explica
en Canosa en el llibre esmentat -Es tenia una autorització per cultivar un
número de plantes de tabac, els tècnics de CAT peritaven quants quilos en
sortirien, però la planta a partir de l’agost va fen fulles i les fulles de
sota si no es treien es feien malbé-, per tant ja tenim les fulles per fer els
caliquenyos, el pagès es quedava entre un 20% i el 30% de la planta.
Després venia la fabricació, s’assecaven
les fulles, es netejaven, es feien fermentar per eliminar l’acidesa i s’hen
treia si calia el nervi i era llavors quan es començava a caragolar, amb una olor
que impregnava tota la casa, els nens en sortir de col·legi i les dones en la
seva majoria, tots ells escoltant a la ràdio el consultori de l’ “Elena Francis”,
eren els encarregats de fer els caliquenyos, uns 200 caliquenyos per persona i
dia. Es llavors quan entrava en procés l’ultima fase, la venda. Un regalim
d’homes i dones primer a peu amb paquets al farcells, després en moto i
finalment en cotxe, s’escampaven per tot
el País, la Franja i Andorra, poble a poble com una teranyina: bars,
estancs, certes botigues, particulars,..., una pesseta un paquet de vint, cinc
cèntims un caliquenyo. Hi ha una nova alegria, la cultura de l’estraperlo
s’imposa.








