La Història del Caliquenyo

Diuen que hi ha coses que deixen petjada quan ets petit, i que fins i tot són imperceptibles en el moment viscut, com les olors, els sons, o les sensacions. Qui no recorda al poble els bars de Verdú, ja fora al sindicat, a la plaça o a la bassa, que quan el fred començava sentir-se al cos i la boira era quelcom normal dia rere dia, en entrar-hi t’inundava una escalfor i una olor molt intensa i característica de tabac, amb una continuïtat a la boira del carrer que ho feia tot una mica més familiar, els padrins i no tant padrins a les taules o a la barra, fent un cafè o un cigaló al seu costat i un caliquenyo a la boca al que xuclaven amb esforç per fer-lo tirar, deixant anar fum com xemeneies. Jugaven amb la cendra blanquinosa i arrodonida que deixava al cendrer i si aquests estaven mal fets, sempre hi havia un costat que cremava malament llavors calia espolsa’l, passaven la tarda o el vespre fent partides al domino, la botifarra o simplement fent tertúlia. Era la petja del Caliquenyo.


Per aquells que ho desconeguin el Caliquenyo era un cigar, millor dit un puret fet de fulles de tabac llarg (d’uns 10 cm. o una mica més), prim, irregular, tort, un pel rudimentari, dur de tirar i amb una forta i intensa olor al cremar-se. Com diu Francesc Canosa en el seu llibre “Fumar-se el franquisme”, és la perfecta imperfecció, el cigar del poble.

L’origen del cigar caliquenyo, és un pel incert, el situaríem a finals del s. XIX, molts segles després de la introducció del tabac a Europa (s. XVII) provinent d’Amèrica del Sud, que a través de la península Ibèrica passà a França i a Anglaterra on és globalitzà. Del seu nom els uns en diuen que ve de la ciutat colombiana de Calí i d’altres de Cuba de “cala pequeña”, la veritat del tot no sé sap.

Però el que si és cert, és que el tabac durant molts d’anys fou una importantíssima font d’ingressos per l’estat espanyol, amb un monopoli des de l’any 1636, l‘any 1758 és crea la primera fàbrica de tabacs d’Europa, la “Real Fábrica de Tabacos de Sevilla”, anys més tard a traves de l’empresa CAT “Companyia Arrendataria de Tabacos” (any 1897, hi treballaven 30.000 persones essent l’empresa més gran de l’estat i no és fins l’any 1945 que és crea “Tabacalera S.A.”, i l’any 1999 és privatitza), ja llavors l’estat n’obtenia uns ingressos gens menors, a finals del s. XIX aquests representaven entre 15% i un 20% del seu total, a través dels impostos derivats del tabac. Amb la pèrdua de les darreres colònies americanes, principalment la de l’illa de Cuba, a l’erari públic li perillà aquest notable manà, provocat per l’hàbit de fumar. No ens queda tant lluny que el fumar era modernitat, era salut, elegància, distinció, plaer, llibertat,... . Llavors a principis del nou segle, és fa una Llei a l’any 1917, que concedeix autoritzacions per cultivar tabac i és aquí on comença una mica l’història del caliquenyo a casa nostra.

Acabada la guerra de Cuba, molts soldats catalans i també valencians en retornar portaren el que havien vist i après a les colònies, el coneixement, el “know-how”, de com plantar i cuidar el tabac. Hi havia dues zones a Catalunya on es complien les millors condicions per cultiva’l, l’una era a les comarques de l’Ebre i l’altra a prop de Verdú, a la zona regada pel canal d’Urgell, en l’àrea anomenada -el clot de l’infern-, en la línia torta com la d’un caliquenyo, formada pels pobles de Juneda, Torregrossa i Fondarella al Pla d’Urgell i en menor mesura en altres pobles de Ponent. La fulla del tabac necessita aigua i sol en abundància, és una planta tropical amb fulles grosses que necessita un ambient de intensa humitat, la marinada al vespre i la rosada a la matinada completaven el cicle que permetia obtenir-ne força qualitat. En aquestes condicions una nova Llei la de l’any 1917, amb la fórmula d’una quota, permetia la seu lliure cultiu i fer que el pagès de la zona s’iniciés tímidament, producció de la qual tenia d’esser venuda en la seva totalitat a l’empresa CAT, l’estat els hi assegura la seva compra.

El gener de l’any 1926 és produeix una gran nevada, que s’agreuja dies desprès amb una intensa i glacial gelada, ho mata tot, ametllers, oliveres i els pocs arbres fruiters plantats, és llavors quan les plantacions de tabac eclosionen, l’estat permet la plantació de tots els jornals que el pagès demana, l’estat necessita tabac i les colònies ja no hi són. Som en un temps que la gent fuma i fuma molt, no serà fins a finals del s. XX que aquesta tendència canviarà, en demostrar-se el dolent que és per la salut. L’any 1936 ve la guerra i després a partir de l’any 39 els efectes de la postguerra, la dictadura, el racionament i l’estraperlo. L’estat estava en fallida, calia gestionar la misèria i apareixen les cartilles de racionament que foren uns talonaris amb diferents cupons que marquen que es pot comprar, durant quin temps i on. El preu es fixat, però la quantitat no es garantida i a partir l’any 1940 el tabac també es raciona, es crea una targeta del fumador, amb quantitats menors del que la gent normalment consumia. Som mediterranis i feta la llei feta... ,i cal enginy, les targetes es falsifiquen, i els estocs no poden absorbir la demanada, hi ha poc tabac i a més no era bo i era car, fou llavors quan l’engranatge es posa en funcionament. Com ens explica en Canosa en el llibre esmentat -Es tenia una autorització per cultivar un número de plantes de tabac, els tècnics de CAT peritaven quants quilos en sortirien, però la planta a partir de l’agost va fen fulles i les fulles de sota si no es treien es feien malbé-, per tant ja tenim les fulles per fer els caliquenyos, el pagès es quedava entre un 20% i el 30% de la planta.

Després venia la fabricació, s’assecaven les fulles, es netejaven, es feien fermentar per eliminar l’acidesa i s’hen treia si calia el nervi i era llavors quan es començava a caragolar, amb una olor que impregnava tota la casa, els nens en sortir de col·legi i les dones en la seva majoria, tots ells escoltant a la ràdio el consultori de l’ “Elena Francis”, eren els encarregats de fer els caliquenyos, uns 200 caliquenyos per persona i dia. Es llavors quan entrava en procés l’ultima fase, la venda. Un regalim d’homes i dones primer a peu amb paquets al farcells, després en moto i finalment en cotxe, s’escampaven per tot el País, la Franja i Andorra, poble a poble com una teranyina: bars, estancs, certes botigues, particulars,..., una pesseta un paquet de vint, cinc cèntims un caliquenyo. Hi ha una nova alegria, la cultura de l’estraperlo s’imposa.


A l’Estat com el fum del tabac se li escapava el control per totes bandes, no ingressava i no és fins els anys cinquanta que comença a reaccionar, la Guàrdia Civil passa a intervenir les micro-fàbriques domestiques, tot era molt arbitrari en aquest joc del gat i la rata, va a persones, a moments, a temporades, a èpoques, calia anar millorant l’estratègia i la logística, a les cases el mínim possible de tabac només aquell que s’havia de manipular. Amb els anys les condicions socials canvien, la fruita obrí nous horitzons i la desconfiança entre la mateixa gent, els xerraires, espies, delators, més pressió i escorcolls de la Guàrdia Civil fa que entre finals del 60 i 70 comences la davallada del caliquenyo. El tabac deixa de donar i molts pagesos es venen les seves quotes, encara que alguns continuen cultivant-lo d’estranquis. Amb l’entrada U.E. l’any 1985, les condicions canvien del tot, aquella manera de viure, de subsistir, passa pàgina. Fins feia quatre dies, era una il·legalitat en un règim il·legal, el tabac podia donar diners legalment, l’any 1945 el tabac donà a l’estat 967 M€., l’any 1985, 130.221 M€., però encara era en règim de monopoli. El caliquenyo va desapareixen de Juneda, Torregrossa i Fondarella, només els puros de les fulles de tabac del Pla d’Urgell amb llavors cubanes, se’n surten, tenen qualitat i prestigi, però amb els preus que marcava “Tabacalera” els comptes no sortien i les condicions eren molt deslleials, poc clares i plenes d’entrebancs, tot plegat fa que tot i la liberalització definitiva del monopoli del tabac per part de l’Estat, acabés desapareixen el seu cultiu i amb ell esfumant-se l’història del Caliquenyo.
Per si us interessa aprofundir en el tema, com he esmentat al començament de l’article, una part de la documentació l’he estreta de la lectura del llibre d’en Francesc Canosa “Fumar-se el franquisme, la Catalunya del caliquenyo” de l’editorial ARA llibres o al blog: faralavedra.blogspot.com