La Pedra Seca a Verdú i el seu entorn. Els marges i les parets (II. a)
En caminar pel
terme per poc que hi posem atenció, veurem que la seva orografia no és molt
agrest, des de les parts més altes de la Segarra s’estén cap a la planura de
l’Urgell un regalim de valls i planes, són terres amb els millors conreus que
el pagès posa en producció però, n’hi ha d’altres, a les vessants de les valls,
dels turons i tossals que fan que s’escorrin les aigües dels seus rierols al
riu Cercavins com eix fonamental del terme, al Corb i el d’Ondara. Són, un
seguit de terres noves de menor extensió que, hores d’ara algunes d’elles ja no
es treballen, convertint-se de nou en boscos o garriga. Al seu moment van ser
cultivades, gràcies al titànic esforç dut a terme per una gent que barrejava
la seva feina de pagès amb nocions d'altres oficis com el d'enginyer, arquitecte,
topògraf, constructor, picapedrer i, fins i tot una mica, el d'escalador, domant
els territoris més costers amb parets de marge, i aconseguir amb els bancals anivellar
el terreny, contenir el terra dels vessants, evitar l’erosió de la terra
conreable i així fer productives terres que abans eren boscoses, amb malesa i
ermes.
Altres marges del
terme, son els que servien per delimitar les finques vorejades per camins, a la
vegada que evitaven la incursió dels animals que hi transitaven, sobre tot, en
temps de fires. Els camins més importants, els que sortien del poble, eren
considerats la continuació natural del carrer, mostrant uns murs més ben
construïts i acabats. Per desgracia moltes d’aquestes parets han desaparegut,
ho estant molt malmeses. Una modernitat mal entesa que passa en voler
transformar el que només hauria de ser camí, en autopistes com més amples
millor, elimina tot allò que molesta, pèrdua de patrimoni. També hi havia i hi
ha, un marges força abundants en cert punts del terme, que es distribueixen per
les fondalades de les valls i en diferents punts del tros en funció del
pendent, a fi i efecte d’anivellar-ne el terreny, aquest generalment són de
poca alçada, però de gran importància, ja que evitaven que la pluja s’endugui les
terres, aportant indirectament valor paisatgístic. Per acabar també hi ha uns
darrers parets (els tractaré en altres articles) que eren els fetes servir en
les construccions, tant en pedra seca com de fang: en les cabanes, closos,
pletes, forns, molins, canalitzacions, ponts, pous o en parets de tàpia per a
tancats, també cabanes i horts.
El procés
d’humanització del terme de Verdú i de treball pacient de transformació del seu
paisatge s’inicia, tal com el podem gaudir en l’actualitat, si mirem enrere, fa
molts i molts d’anys, segurament a resultes de la conveniència d’haver d’eixamplar
els límits dels conreus. D’un primer procés amb els preterits habitants
d’aquest territori d’aquella època, no en queda pràcticament res, fora de
restes arqueològics i de traça molt notoris, com són bon exemple els
Estinclells. L’inici i expansió dels marges, que son els que segurament ens
arriben a l’actualitat, ve donada per la finalització dels poders eclesiàstics
i feudals sobre la terra amb la desamortització a mitjans del segle XVIII, un major
accés a la propietat amb la venda de terres i la conversió de boscos i paratges
en terres de cultiu són determinants, un increment de la demografia i el
menester d’ampliar collites, convergiren en la necessitat de creació d’una
major àrea conreable i en aquests nous espais, calia deslliurar les terres dels
arbres, matolls i pedres propis de llocs no cultivats.
Primer de tot s'havia
de començar per arrencar, desbrossar i netejar l’espai, fer un càlcul visual de
les inclinacions del terreny i la futura disposició dels marges. Aquesta feina
calia complementar-la, gairebé sempre, amb la construcció de marges, tan alts i
llargs com requeria la disposició del terreny i el bon ull del pagès i/o margener
(o marjaire que era el nom que rebien les persones d’ofici que es dedicaven a
aquests menesters). De l'encert d'aquesta previsió inicial en dependria,
l’extensió de la parada, la quantitat de cereal, ceps o nombre d'arbres, ja fossin
oliveres o ametllers, que es podrien plantar en el futur bancal, els llocs d'amuntegament
de les pedres (que mes tard servirien per fer els marges), el fet que
s'haguessin de transportar les pedres mes o menys lluny, i que les aigües de
les pluges poguessin malbaratar tot el treball fet.
El pagès/margener
disposava d’unes poques eines: aixades, malls, escodes, maces, cisell i
tascons, destrals i xerracs, martells, perpals, perpalines, ..., estris que,
manejats amb destresa i forca, permetien fer la feina menys feixuga.
Com es feien
els marges?. Primer que
tot al terreny escollit, se li tallaven els arbres (pins, alzines, carrasques,
...) i els arbustos (argelagues, ginebres, matollars, ...) que pugues haver-hi i
se’n arrencaven les arrels. Les destrals i els xerracs servien per tallar i
serrar els arbres. La pedra que anava sortint s'amuntegava i es classificava la
més a prop possible dels futurs marges. Un cop neta la parcel·la, amb l'aixada,
eina amb mànec de dues mans i dos tallants (l'un mes llarg i perpendicular a
l'altre), era l'estri adient per moure i desenterrar pedres, trencar les arrels
que hi restaven i asclar els troncs. Amb els malls es trencava les pedres mes
grosses i condicionava per a un proper ús. Qui sabia fer anar bé el mall
s'estalviava molta feina. Els perpals i perpalines permetien fer palanca i
separar els blocs i sinó, les maces i els tascons s'utilitzaven per trencar
grans pedres i troncs. La introducció dels tascons a cop de maça acabava per
separar i trencar arbres i roques. El martell intervenia a l'hora de carejar la
pedra, per acabar de donar-li la forma i per ataconar les falques. L'ús acurat del
martell, la maceta i el cisell per part del margener determinava bona part del resultat
estètic i cal·ligràfic de l'obra. Un cop lliurada la terra d'arbres i arrels, i
classificada la pedra, començava una nova tasca: fer els marges.
A partir de les
dimensions de la rasa del fonament, que el margener considerava òptima i sòlida
(generalment 30 cm. de fondària per 1 m. d’amplada, per a amplades de 50 cm. de
paret, sinó hi havia roca mare), s'anaven situant les pedres mes grosses a la
base. Amb les falques se'ls donava la direcció i la inclinació que els marges
requerissin. Un cop posada la filera inicial, calia anar col·locant una pedra
sobre l'altra. Si calia, es carejaven amb l'ajut del martell i s'immobilitzaven
les unes amb les altres utilitzant pedres petites en forma de falca. Normalment,
el punt d'arrencada d'un marge coincidia amb el nivell aproximat d’alçada
superior del marge inferior. En alguns casos, el punt inicial era un llit de
roques o terra ferma, no necessàriament al nivell del bancal inferior.
A mida que el
marge s'anava fent alt es posava reble a la part posterior, per tal de facilitar en el futur el
filtratge d'aigües i disminuir la pressió. També es condicionava la terra que
s'anava posant, atapeint-la bé, per evitar que amb la pluja s'assentés i facilites
l'aparició deis fatídics coladors que acaben per destruir els marges. Amb
aquesta finalitat s'utilitzava el maçó, una branca d'arbre d'una certa
envergadura que, manejada amb les dues mans, es feia caure amb contundència a
sobre de la terra a assentar. Finalment, el marge ja podia suportar la terra
del bancal que servia de base als nous conreus i plantacions.




