La Pedra Seca a Verdú i el seu entorn. Els marges i les parets (II. b)

 Un cop explicat el perquè i el com, en línies generals, és feien els marges (anomenats també en algunes  contrades espones), segons és comenta en els llibres sobre “Les construccions de la pedra seca”, de Pagès editors. Pel que sembla el terme espona és més concret, front el de marge que és més genèric i té d’altres acceptacions. De tota manera jo continuaré utilitzant el mot marge, que crec que és igual d’aclaridor en el context de l’article, com deia raonat el perquè i el com dels marges i les eines que si feien servir per construir-los, fora bo fer-ne una passejada més aprofundida per explica’ls. Hem de tenir present dos principis bàsics, un marge no és un amuntegament de pedres i no hi ha dos marges absolutament iguals, per què?. Doncs perquè aquest canvien en funció de tres variables fonamentals: la qualitat de la pedra, l’alçada del marge i com no podia ser d’una altra manera el margener, pagès o picapedrer que el feia. En aquesta llista és podria completar amb variables de menor incidència, com per exemple estètiques, d’orografia del terreny on s’ubicava, de disposició del marge, de funcionalitat, de metodologia en la seva construcció.



Per tant si els volem classificar ho podrem fer des de moltes vessants. Una manera d’abordar-ho fora destacant que hi ha una tipologia de marges que, acostumaven a ser de poca alçada, ja que no arribaven al metre o metre i poc, totalment verticals però que suportaven suficientment la pressió de la terra i l’aigua, fent de tota manera una funció molt important, minoraven les pendents en les grans parades i per tant l’escorrentia de l’aigua, evitant l’erosió del terreny. I això en un País, on l’aigua n’és una manca endèmica i, cada gota era i és or. Aquest alguns cops podien tenir una petita forma d’arc, on l’alçada anava variant de menys a més des dels extrems fins el centre. D’altres marges simplement anaven de punta a punta de la tros o bancal. Són els anomenats
marges aplomats.


Quan el marge necessitava fer funcions més “serioses”, fer més de mur de contenció, de suportar importants pressions tant del sòl, com també de l’aigua, per què on estava ubicat hi havia importants desnivells i s’hi precisaven d’alçades destacables (fins i tot de més enllà dels 5 metres), llavors és feien amb certa inclinació cap el bancal i és tenia molta cura de proporcionar-li un bon drenatge amb pedra solta arreplegada al desermar o rabassar, darrera el marge, al reble o contrafort, a fi d’evitar que la terra estovada toques directament al marge, a més a més s’hi afegien boques a la mateixa paret per facilitar-ne el drenatge, configurant tot ell el propi mur. Aquest són els marges anomenat
marges atalussats.

Finalment quan l’espai ho permetia i els desnivells eren també molt importants, o sia per a  marges amb alçades iguals o superiors a l’anterior, hi havia una solució molt assenyada i fins hi tot menys arriscada, que consistia en fer diferents fileres de marge una sobre l’altra però fen recular cada filada uns centímetres de l’anterior cap dins el bancal. Augmentant d’aquesta manera la seva capacitat resistent. Aquest marges són els anomenats marges esglaonats.



En aquest punt és important fer esment que en la construcció d’aquest marges més alt i importants, la pedra sempre venia de dalt, no fen necessari cap tipus de bastida per fer-lo. El propi marge en construcció feia aquesta funció d’esglaó, i això permetia el desplaçament i la col·locació de les pedres, per grosses que fossin, estalviant temps i esforços.

Una altra manera de mirar els marges fora fer-ho en funció de la seva traça longitudinal, els rectes, quan anaven de cap a cap de la feixa, els corbats quan aquest feien com si resseguissin les corbes de nivell, els cantoners en confluir dos marges, en aquest punt eren d’una gran elegància i en el lloc de confluència si posaven les pedres més grans i ven treballades i els complementats quan la pendent del terreny en la part superior del marge si podien acumular terres, llavors en aquests és recreixien sobreposant i complementant-los en nova pedra.


La pedra, la seva mida i el número de cares configuraven també un element a valorar en la tipologia de marge resultant, en funció sempre de la seva funcionalitat, per exemple si la pedra era
gran i regular, aquesta és posava principalment en les primeres fileres de la part baixa del marge, al peu, com element per consolidar-los, també en els marges ja de certa alçada o en la part de la cantonera. Una major quantitat de pedra regular podia fer que aquesta acabés per configurar tota la paret, donant-li així un aspecte més noble i embellidor, la qual cosa feia que també fos usada en els camins d’accés a Vila, amb una triple funcionalitat, la ja esmentada, la d’element separador i definidor de propietat entre el camí i el tros, i el de barrar el pas dels ramats a la finca, sobre tot en temps de fira on els camins d’accés a Verdú eren usats com a camins de carrerada pel bestiar. En canvi si la pedra era petita i plana, com llesques de pa, molt corrent en certes partides del terme, el marge resultant, tot i no poder ser de gran alçada precisava també d’una gran mestratge i configuraven parets d’una encisadora bellesa plàstica. Molt de cops les pedres disponibles eren un aiguabarreig, al destriar-les de les plegades quan eren recollides per la neteja periòdica dels bancals. Això podia produir marges amb mida de pedra de tot tipus, llavors és  procurava posar les més grans principalment a la base i al gros del mur, i fers servir les mes petites per taponar les escletxes i així evitar que les grans ballessin o fer lligades, aconseguint més solidesa en tot el marge.

En aquest “joc” de disposició de la pedra tot i que, aquestes majoritàriament és col·locaven horitzontalment, podia donar-se el cas que les pedres fossin posades verticalment i fins i tot, en la manera com si fos una espiga de blat, s’anomenava llavors disposició en espiga. També podia donar-se el cas de barrejar les diferents disposicions, que molts cops era per raons estètiques i depenia del criteri dels margeters. Cal tenir present, de tota manera, que aquestes dues últimes disposicions esmentades, pel tipus de pedra, no eren gaire corrents al terme. Hi ha també marges fets amb pedres grosses i planes clavades verticalment al terra, configuraven aquest una tipologia de marge vertical, on la seva raó de ser fonamental era la d’element delimitador entre les finques o amb el camí.

Hi ha també tot una sèrie d’elements complementaris que s’incorporen els marges fruit la necessitat, a destacar tenim per exemple les escales, els aixoplucs, els amagatalls i els pedrissos, tots ells d’una gran simplicitat, sentit pràctic i valor estètic.

Les escales eren per facilitar l’accés o comunicació entre bancals. Generalment els esglaons eren fets de pedres planes encastades perpendicularment a la línia del marge, d’altres un pel més complexes eren fetes en la desalineació cap a l’interior del marge.

El aixoplucs o refugis i els amagatalls eren construccions pensades per a situacions no previstes. Quan és produïen situacions de perill o mes banals com per exemple sobtats ruixats i la cabana quedava allunyada del lloc on es trobava el pagès, és disposaven en el marge, espais per deixar-hi les eines i cavitats de refugi per les persones. Aquest amagatalls quedàvem molt ben dissimulats, perfectament integrats a l’entorn i el seu accés és tapaven en pedres, tant el de les persones com el de les eines, de manera que si era el cas, és podien deixar d’un dia per l’altre, evitant així els possibles robatoris. Els pedrissos eren pedres grosses, rectangulars col·locades una mica alçades del terra, on la seva funció era per seure amb comoditat i descansar.

Altres construccions lligades el marge molt menys corrents en el nostres cas, podien ser els trenca-marges, que no eren altra cosa que interrupcions en el marge per la presència d’un arbre o també disposar forats en el marge perquè en sortís el tronc de l’arbre o dels sarments, o les anomenades trones que eren formacions de pedra sobrera fruit de la neteja del bancal.