La Pedra Seca a Verdú i el seu entorn. Els marges i les parets (II. b)
Un cop explicat el perquè i el com, en línies generals, és feien els marges (anomenats també en algunes contrades espones), segons és comenta en els llibres sobre “Les construccions de la pedra seca”, de Pagès editors. Pel que sembla el terme espona és més concret, front el de marge que és més genèric i té d’altres acceptacions. De tota manera jo continuaré utilitzant el mot marge, que crec que és igual d’aclaridor en el context de l’article, com deia raonat el perquè i el com dels marges i les eines que si feien servir per construir-los, fora bo fer-ne una passejada més aprofundida per explica’ls. Hem de tenir present dos principis bàsics, un marge no és un amuntegament de pedres i no hi ha dos marges absolutament iguals, per què?. Doncs perquè aquest canvien en funció de tres variables fonamentals: la qualitat de la pedra, l’alçada del marge i com no podia ser d’una altra manera el margener, pagès o picapedrer que el feia. En aquesta llista és podria completar amb variables de menor incidència, com per exemple estètiques, d’orografia del terreny on s’ubicava, de disposició del marge, de funcionalitat, de metodologia en la seva construcció.
Finalment
quan l’espai ho permetia i els desnivells eren també molt importants, o sia per
a marges amb alçades iguals o superiors
a l’anterior, hi havia una solució molt assenyada i fins hi tot menys
arriscada, que consistia en fer diferents fileres de marge una sobre l’altra
però fen recular cada filada uns centímetres de l’anterior cap dins el bancal.
Augmentant d’aquesta manera la seva capacitat resistent. Aquest marges són els
anomenats marges esglaonats.
En
aquest punt és important fer esment que en la construcció d’aquest marges més
alt i importants, la pedra sempre venia de dalt, no fen necessari cap tipus de
bastida per fer-lo. El propi marge en construcció feia aquesta funció d’esglaó,
i això permetia el desplaçament i la col·locació de les pedres, per grosses que
fossin, estalviant temps i esforços.
Una
altra manera de mirar els marges fora fer-ho en funció de la seva traça longitudinal,
els rectes, quan anaven de cap a cap de la feixa, els corbats quan
aquest feien com si resseguissin les corbes de nivell, els cantoners en
confluir dos marges, en aquest punt eren d’una gran elegància i en el lloc de
confluència si posaven les pedres més grans i ven treballades i els complementats
quan la pendent del terreny en la part superior del marge si podien acumular
terres, llavors en aquests és recreixien sobreposant i complementant-los en
nova pedra.
En
aquest “joc” de disposició de la pedra tot i que, aquestes majoritàriament és
col·locaven horitzontalment, podia donar-se el cas que les pedres fossin
posades verticalment i fins i tot, en la manera com si fos una espiga de blat,
s’anomenava llavors disposició en espiga. També podia donar-se el cas de
barrejar les diferents disposicions, que molts cops era per raons estètiques i
depenia del criteri dels margeters. Cal tenir present, de tota manera, que
aquestes dues últimes disposicions esmentades, pel tipus de pedra, no eren
gaire corrents al terme. Hi ha també marges fets amb pedres grosses i planes
clavades verticalment al terra, configuraven aquest una tipologia de marge vertical,
on la seva raó de ser fonamental era la d’element delimitador entre les finques
o amb el camí.
Hi
ha també tot una sèrie d’elements complementaris que s’incorporen els marges
fruit la necessitat, a destacar tenim per exemple les escales, els aixoplucs,
els amagatalls i els pedrissos, tots ells d’una gran simplicitat, sentit
pràctic i valor estètic.
Les
escales eren per facilitar l’accés o comunicació entre bancals. Generalment els
esglaons eren fets de pedres planes encastades perpendicularment a la línia del
marge, d’altres un pel més complexes eren fetes en la desalineació cap a
l’interior del marge.
El
aixoplucs o refugis i els amagatalls eren construccions pensades per a
situacions no previstes. Quan és produïen situacions de perill o mes banals com
per exemple sobtats ruixats i la cabana quedava allunyada del lloc on es trobava
el pagès, és disposaven en el marge, espais per deixar-hi les eines i cavitats de
refugi per les persones. Aquest amagatalls quedàvem molt ben dissimulats,
perfectament integrats a l’entorn i el seu accés és tapaven en pedres, tant el
de les persones com el de les eines, de manera que si era el cas, és podien
deixar d’un dia per l’altre, evitant així els possibles robatoris. Els
pedrissos eren pedres grosses, rectangulars col·locades una mica alçades del
terra, on la seva funció era per seure amb comoditat i descansar.
Altres
construccions lligades el marge molt menys corrents en el nostres cas, podien
ser els trenca-marges, que no eren altra cosa que interrupcions en el marge per
la presència d’un arbre o també disposar forats en el marge perquè en sortís el
tronc de l’arbre o dels sarments, o les anomenades trones que eren formacions
de pedra sobrera fruit de la neteja del bancal.