La Pedra Seca a Verdú i el seu entorn. Les cabanes (III. b)

En el darrer article comentàvem l’aportació que ens feien els diferents diccionaris per esbrinar les diferencies entre cabana i barraca, arribarem a la conclusió que aquestes a grans trets, era nomes geogràfica. Allò que a la part mes occidental o de ponent o sigui nosaltres anomenem cabana, en la mes oriental i de llevant n’anomenen barraca.

L’aparició de la cabana com element constructiu va lligat a moltes teories, algunes de les quals com a concepte, les remunten a l’època romana, on arran del seu pas per les nostres contrades deixaren petja no solament en nuclis de població, com en el que s’està treballant el peu dels Estinclells, sinó també en la traça actual d’alguns dels camins del terme, que per la seva orientació i amplada són exemple de restes del procés de centuriació romana (esquema geomètric que utilitzaven els romans per a planificar el territori) i que en configuraven la seva xarxa viària. Amb aquest quarteraven del territori és definien i ampliaven a nous espais pel cultiu, a la vegada que creaven necessitats obvies, del tipus que sigui, per l’aixopluc del pagès que les cultivava i guard de les eines. Tot i així el gran i decisiu salt en la consolidació de la cabana no és fins a mitjans del S.XIX, de tota manera la lògica ens fa pensar, que ja a l’edat mitjana i posteriors èpoques existirien les cabanes, però per desgracia sense evidencies en l’actualitat que ho certifiquin o estudis que així ho corroborin. Com dèiem, no serà fins a de mitjanies de segle XIX, allargant-se a començaments del S.XX, quan és construïren el major nombre de cabanes com en l’actualitat les coneixem. Acabada la guerra del francès, tot i ser un segle molt convuls amb nombroses guerres, com per exemples les carlines, hi ha un període que l’anomenem “Trienni liberal” i posterior, on és fa una llei de gran transcendència sobre la propietat, és la de la desamortització dels bens coneguda com “la desamortització de Mendizábal”, on les propietats de l’església i dels monestirs, en el nostres cas principalment Poblet, foren confiscades i venudes. Això ocasionar un gran trasbals social i l’aparició de novells propietaris, els que si sumar un augment de les necessitats per part de la població (fruit de les guerres), tot plegat fer que s’explotaren amb més intensitat els vells trossos i se’n cercaren de nous, trencant terres i construint marges a les vessants dels rius per incorporar inèdits espais pel cultiu. En un terme gran com el nostres, cada cop més allunyats de la Vila. La cabana en totes les seves tipologies, apareix com l’element necessari fins i tot imprescindible per fer més llevadora la feina de pagès. Les eines i sobretot els animals que tant d’esforços representaven per l’economia familiar, un cop eren comprats a la fira de Verdú, calia cuida’ls, tenir-los en consideració, ben aixoplugats de les inclemències del temps, els animals i la mula en molts casos eren eines fonamentals per la seva resistència, gran capacitat de treball i docilitat (excepte les anomenades mules guites), cabdals pel transport i la productivitat de la terra.

Per a conèixer millor les cabanes existents, com element bàsic en el món de la pedra seca, crec que ens ajudarà en la seva comprensió fer una primera classificació per les diferents tipologies de les coberta d’aquestes, element cabdal que contribuirà en la diferenciació de les diferents cabanes. Així parlarem de cabanes de volta, de cabanes de teula, de cabanes de llosa, de cabanes del falsa cúpula. Entrem ara en l’estudi de cadascuna d’elles i les seves variants.

Les cabanes de falsa cúpula.

Aquesta tipologia de cabana és pràcticament inexistent en l’àmbit de territori que comentem, encara que si es molt important en altres contrades de les comarques veïnes, en comarques de les terres de l’Ebre, a moltes comarques del camp de Tarragona, a les Illes Balears sobretot Menorca i algunes comarques del nord del País Valencià. Com ja vaig explicar en articles anteriors la tècnica consisteix en tancar la cúpula amb pedres que pujant helicoïdalment, van constrenyent l’obertura fins arribar dalt de tot que amb una pedra no molt gran en forma de llosa queda completament segellada. Les classe i característiques de la pedra en aquestes àrees fa que aquesta sigui tècnica més utilitzada per fer les cabanes.



Tot així per cabanes enrunades trobades en el terme i entorn, si que fa pensar en l’existència d’alguna cabana d’aquesta tipologia feta d’aglomerat de pedra, eren espais de petit format, a prop de trossos amb molta presència de pedra que tolerava ser tallada en forma de clapes o tosques, que permetien la construcció de la coberta en forma volada fent entrar cadascuna una mica més cap l’interior, en diferents filades des de les parets, a la vegada que es carregaven fins a tapar amb lloses més llargues i després es falcaven i com veurem en les cobertes de volta es colgaven amb terra argilosa per augmentar la consistència i permeabilitat.

Les cabanes amb coberta de llosa.

Encara que és un tipus de coberta força minsa en les nostres contrades, n’hi ha alguns exemples molt destacats. Són cabanes molt espectaculars, sòlides i d’una impactant qualitat constructiva, de planta quadrada o rectangular amb porta descentrada com en la majoria de cabanes, sent aquesta indistintament a l’esquerra o la dreta, amb la finalitat d’aprofitar el màxim l’espai que hi restava, per posar-hi la menjadora i per tant l’animal o una precària llarg de foc, armari semi-incrustat o taula, minimitzant la zona de pas i per tant augmentat la utilitat en l’interior de l’estança.

La coberta està feta de grans lloses de pedra, sobre les qual si posava terra per fer-les estanques. Aquestes lloses en funció del tipus de pedra fa que en variï la seva longitud i gruix, fet que d’acord en les dimensions de la cabana fes que se’n considerés diferents solucions. Si les lloses encaixaven amb les dimensions de la cabana, aquestes eren col·locades directament de manera longitudinal sobre els murs, amb certa inclinació per l’escorrentia, i ben encaixades i estrebades. Si les dimensions de les lloses o el disseny de la cabana això ho reclamava aquestes podien ser suportades per alguna biga ben fort (cavall de fusta) o per un entramat de bigues i també per un arc fet de pedra. En aquest cas calia fer una feina de picapedrer ben acurada i fins i tot d’enginyeria. Si l’arc era rebaixat (vull dir més pla) calia fer uns bons estreps banda i banda per tal de suportar les carregues que l’arc acabaria per sostenir, això feia que en la seva majoria es trobessin incrustades en els marges de terra del tros i amb parets força considerables. Si l’arc podia ser més circular o fins i tot apuntat i per tant podia néixer més arran de terra la seva curvatura de l’arc, es clar que en funció de l’alçada desitjada feia que tot plegat fes, que les necessitats constructives poguessin ser exigents, però més senzilles. Exemples en la tipologia d’espais amb arc i llosa són molt escassos en el terme i el seu entorn, per les seves característiques son més freqüents en cases del mateix poble que en construccions foranies, les que si s’escampen més pel terme son les d’algunes construccions cisterna (que ja tractarem) amb arcs i lloses, algunes de respectables dimensions per emmagatzemar l’aigua tant preuada, amb característiques constructives molt acurades en estanqueïtat i acabat de l’obra en pedra seca.






Les cabanes amb coberta de teula.

Aquesta és una de les tècniques constructiva més corrent el nostre país, juntament amb la de les cabanes amb coberta de volta. Ambdues les tractaré extensament en el proper article.


Més exemples de cabanes amb sostre de llosa: