La Pedra Seca a Verdú i el seu entorn. Les cabanes (III. C)
Comentava en el número anterior que un element que ens pot ajudar a
explicar les diferents tipologies en les cabana de pedra seca, podien ser el
seus diferents tipus de coberta. N’hi ha dues de força presents a les contrades
del nostre País, són les cabanes de teula i les cabanes de volta. Analitzem
aquesta primera.
Les cabanes de teula
Son aquelles on la coberta és de teula. Aquest tipus de coberta donava una major
ductilitat de la cabana, les bigues de fusta i la teula resten molt de pes a
l’estructura, amb el que la transició de càrregues a les parets és menor. Això
fa que la planta acabi essent menys pesada, més senzilla, ja sigui aquesta quadrada
o rectangular i a en les seves parets hi trobarem un major número d’obertures,
més en funció de les necessitats i la orientació de l’habitacle amb diferents
tipus les finestres i portes. Les parets per regla general acostumaran a ser força
més primes i no necessitaran contraforts, ja que com hem dit, no han de suportar
unes grans càrregues de la coberta i a més la distribució de forces sempre
seran verticals. Cosa que farà que el gruix de la paret passi a dependre
d’altres factors.
Segons el com era feta la teulada en la seva construcció i la col·locació
de les teules se’n podien fer diferents distincions.
Les teulades on les llates de fusta és posaven perpendiculars en la
direcció del pendent, suportades a les parets laterals i a cada punt de contacte
de la teula amb la llata, aquesta n’aguantava dues, era el tipus de teulada que
sé l’anomenava en salt de garsa.
Després hi havia les teulades, pot ser les més corrents, on la teula feia
de canal en la direcció del pendent de la coberta, és col·locaven en l’espai
entre les llates, descansant sobre elles i una altra filera de teula cobrien
les llates. La llata carregava en els extrems de la pendent directament sobre
la paret o en bigues perpendiculars com suports intermedis.
També hi havia les teulades fetes d’encanyissat, en aquest cas no s’utilitzava
llates, l’encanyissat es posava directament sobre dels cabirons de fusta que les
suporten i després la teula sobre. El canyís és un material molt resistent a la
humitat i donava molta durabilitat a la teulada, tot i que necessita d’un cert manteniment.
Ja més recentment és substituir aquesta última solució per peces de rajola
de ceràmica, aquestes és col·locaven sobre la llata lligades amb algun tipus de
morter.
En els diferents models constructius de la teulada, s’aplicava una pendent
a la coberta, poden ser aquesta d’una o dues aigües, o sia que tenien una o
dues inclinacions. Encara que més estrany fora vila, hi podem trobar teulades amb
més vessants, fins i tot amb quatre o més. El fet de que el número pendents d’una
teulada varies, podia ser degut a les característiques constructives (buscar la
major senzilla en l’eliminació de l’aigua), a la topografia del terreny, a les
dimensions de la cabana, a la necessitat d’un aprofitament més gran en l’espai
interior, a l’increment del nombre d’usos previstos per la cabana, etc.
En el cas de teulades d’una sola vessant les bigues de fusta es disposaven,
si les dimensions de la cabana ho permetien, de la paret més alta a la més
baixa, sempre els dos extrems sobresortint després de l’encaix amb la paret.
Quan les dimensions de la cabana eren més grans, si col·locaven bigues de fusta
intermèdies suportades a les parets laterals i les llates sobre aquestes. Si eren
de dues aigües en el punt d’encreuament de les pendents si col·locava una
jàssera de separador. Quan les proporcions de la cabana encara eren molt més
grans, fins i tot perquè la funcionalitat ja era una altra, com per exemple la
d’emmagatzematge de la palla i/o d’estris més voluminosos com carros o animals,
la cabana passava a ser un clos o cobert. En aquest cas a les construccions si disposava
una o més columnes centrals, el pilar ja fos de pedra, totxo o fusta, era
l’element central que suportava les encavallades, que no era altra cosa que jàsseres
de troncs d’arbre més grossos i resistents, si calia si posava algun contrafort.
A partir d’aquest punts és definia la disposició de pendents de la teulada cap
a les parets, en joc d’enginyeria de cavalls, bigues i llates per tipus de
teulada.
La situació d’aquestes edificacions, eren regla general prop de la vila i
és feien vora l’era. En les zones mes segarrenques orogràficament del terme, a
les poblacions veïnes on la topografia és més complexa, molts cops s’aprofitava
els desnivell del terreny, per fer el clos en dues alçades, una on la paret en
la part alta, on hi havia l’era i per tant més oberta els vents, amb una gran
finestra o porta que donava al cobert i a la part baixa del terreny l’altra
paret, on si trobava la porta d’accés.
He comentat abans la ductilitat d’aquest tipus de cabana, n’és un altre
exemple l’aparició de nivells dins l’habitacle. Fets a partir d’un embigat, revoltons
de guix i a vegades d’un enrajolat que l’envellien, que ajuden a repartir
carregues cap a les parets, amb la corresponen escala que connectava ambdues
estances. Si la planta del pis era parcial, o sia no ocupava tota la superfície
de la planta de la cabana, aquest fet permetia un major aprofitament de la
calor, en transmetre’s la pròpia dels animals del pis inferior al superior.
Quan s’ha ocupava tota, si creava un habitacle diferenciat on s’incorporaven
els elements necessaris per viure-hi, cuina amb foc a terra, armaris, habitacions
i d’altres dependències. Tot implementant l’equivalència vital pròpia del
poble.
Un altres aspecte també associat a la flexibilitat de les construccions de
les pedra seca n’és la relativa facilitat augmentar-ne les dimensions, afegint-hi
nous volums, si les necessitats així ho reclamaven. Podent passar de la cabana estructuralment
més simple on el pagès guardava els estris i és protegia de la dura
climatologia del país, a edificis estructuralment més complexos, amb diferent funcionalitat
complementària. Magnífics exemples en són els masos i les pletes a les nostres contrades. En el cas de
les pletes en trobem varies escampades prop de la Vila, entre Verdú i els pobles de Mas de Bondia,
Montornès i Granyena de Segarra. Són espais esplèndids, malauradament molt malmesos, construïts
en la seva totalitat en pedra seca. La pleta eren aquells àmbits on l’indret el
configurava a més d'un habitatge, una cisterna que recollia l’aigua de les teulades, l'era, un o més coberts annexes necessaris, un tancat on hi havia els animals i a
vegades una bassa i un pou. Totes les dependències sempre interconnectades,
l’espai pel bestia el configurava una doble disposició, on l’animal podia estar
en una zona coberta a resguard del temps, amb una àmplia teulada d’una vessant, suportada en la part
intermèdia per pilars o arcs de pedra i en el frontal com a façana amb tres o més arcs
oberts a la resta del tancat, aquest era cercat per murs de pedra deixant aquesta part a cel ras.
Les pletes en el nostre cas, a més a més de ser enormes construccions de pedra
seca d'extraordinàri valor, en alguns casos fins i tot amb punts de defensa, eren espais pont imprescindibles
per la fira de Verdú, llocs de recollida, trobada i d’espera per accedir-hi a la
Fira més importants de bestiar de Catalunya.



