Un Verduní en les superproduccions de Hollywood del S.XXI
El mon del cinema ha evolucionat molt des d’aquella primera projecció de la pel·lícula “La sortida dels obrers de la fàbrica” feta pels germans Lumière , en un local de París, a finals del S.XIX. La fase embrionària del cinema la situem en el moment en que es va prendre una fotografia i s’hi va afegir diferents jocs òptics inventats com joguines que reproduïen el moviment d’una imatge. Posteriorment, es va aconseguir captar el moviments d’una acció fent servir diverses càmeres seguides per recollir un instant. Tots recordarem el famós el moviment a galop d’ells cavalls que corrien al voltant d’un hipòdrom. Un pas mes fou quant Edison inventa el primer aparell per la visualització. I, finalment, va arribar el torn als germans Lumière, amb ells ja es pot parlar de la projecció d’una pel·lícula, per què són ells qui uneixen una càmera i un projector.
En el S.XX, aquest
invent evolucionà molt ràpidament, s’hi incorporà efectes especials, narració,
muntatge, trucatges, s’hi afegeix el so
i el color. Així neix el Setè Art: el cinema. Ja podem parlar d’una forma
d’art, de comunicació i d’entreteniment de masses. S’introdueixen les primeres
superproduccions i s’hi incorporen nous avenços: el cinemascop, les tres
dimensions, el “sensurround” (per incrementar l’experiència d’auditiva) i
l’alta definició d’imatge, amb el 4K i el 7K.
I quant tot
semblava inventat, entrem en el segle XXI i el cinema fa un salt estratosfèric, amb la incorporació dels programes
informàtics que permeten generar efectes virtuals i sensacions que semblen
reals, amb la tècnica del 3D i, com no, de la IA, la intel·ligència artificial,
D’aquesta manera es creen efectes visuals, es generen nous espais, paisatges molt
detallats, situacions o criatures fantàstiques, seqüències espectaculars o es
dona vida a realitats i actors ja desapareguts .
En aquest marc
trobem l’aportació d’en Jordi Alavedra i Ortiz (1985), fill de Tàrrega, però amb
forts lligams sentimentals i familiars amb Verdú. Fill d’ en Josep Alavedra i
Riera, de cal Groc, en Jordi ja fa un bon grapat d’anys que s’ha establert a Anglaterra i allí ha tingut
l’oportunitat de poder desenvolupar una important carrera en aquest camp: Arquitecte
d’imatges virtuals amb ordinador i en 3D. Es un dels artífex que dona vida als escenaris
realistes que envolten l’entorn dels actors per les grans produccions. El seu
nom figura en la relació de professionals que apareixen en els crèdits finals de
les darreres grans superproduccions.
En el mes de febrer
d’enguany, en Jordi era entrevistat per en Jordi Basté en el seu programa “El
món a RAC1”, com al català que havia participat en la superproducció
cinematogràfica de ciència ficció “DUNE 2”, del director Denis
Villenueve, de gran èxit en les sales de cinema.
En la mateixa
entrevista, explicava que després dels seus primers passos en l’àmbit de la
publicitat, havia treballat en
pel·lícules com “7 días en Entebbe”, “MATRIX Ressurections”,
“Fast&Furios 10”, “Aquaman 2”, “Here”
de Tom Hanks . Actualment està treballant en la sèrie “El Senyor del Anells:
Els anells de Poder (T2)”.
Preguntat sobre
quin es el procés creatiu, en Jordi Alavedra ens deia que s’inicia quan el
director, via els diferents departaments de supervisió, crea a través d’uns
dibuixos, els “Concepts” que no són altra cosa que la feina prèvia on s’indica
com han ser les imatges, com és creu que s’hauria de veure l’escenari i, per
tant, com ha de ser l’estil que és pretén donar a la pel·lícula.
Per fer-ho mes
entenedor, si volem que l’acció transcorri en un jardí amb una catedral al fons,
un cop dit com és vol, de quina mena han de ser i quins són elements que el
definiran, entra en Jordi en acció fent les imatges de referència. Un cop
acceptades pel director, aquest serà l’escenari
per a cada un dels quadres on els actors desenvolupen la seva
acció. Penseu que els actors no veuen
res, no són al jardí, segurament seran en un magatzem en mig d’un fons verd. Però
cal definir cada un dels detalls que permeti als actors poder imaginar l’entorn
i per tant se’ls hi haurà explicar com és allò que els rodeja, amb tota mena de
detalls, perquè ho interioritzin i se’n facin una idea clara d’on són. Però
també servirà per de definir, les condicions meteorològiques o saber com s’hauran
d’il·luminar els actors, la direcció de les llums i de les ombres, o si aquest han
de fer una ganyota perquè el sol els hi va a la cara, o s’hi aquella nit hi ha
lluna plena o estan sota el llum d’un fanal plovent. En definitiva s’ha de
tenir en compte tots els detalls per que finalment tota l’escena sigui coherent
i encaixi . En definitiva, que
l’espectador cregui que aquella acció s’ha rodat realment en un jardí, amb la catedral
de fons.
“A partir de les escenes
creades, l’actor s’ha de poder imaginar i creure l’escenari que el rodeja per brodar
la seva actuació”
En la pel·lícula de
“Fast&Furios 10”, l’acció passa a Itàlia, en el Vaticà. En una de
les seqüències, és veu com els dolents van amb una roda que, en realitat és una
bomba i passen per diferents carrers de Roma fins arribar al Vaticà, on volen
fer-la explotar. L’heroi de la pel·lícula entra en acció amb el seu cotxe hi evita
que puguin accedir dins del Vaticà, fent esclatar la bomba a la vora del riu.
Poder filmar en el
carrers de Roma incrementa molt els costos, així que varen decidir rodar la
majoria de seqüències a Torí, el nord-est d’Itàlia. Per salvar les diferències de
ciutats i carrers, es va replicar Torí, fent un aixecament en 3D del seus
carrers, on realment transcorria l’acció, i els transformaren virtualment en
carrers coneguts i singulars de Roma. Aquesta és una feina de més d’un any, on
les seqüències i escenaris, és reparteixen entre diferents companyies i que cal
que tot encaixi. Es un treball complex, on desprès d’altres departaments hi
afegiran, per exemple, els efectes especials, les explosions i el seu so, el fum, l’edició, el color (com a “Matrix”,
on si va fa un tractament molt característic amb el color verd), i un llarg etcètera.
Però per fer
possible tot això, a més a més de moltes hores i de bon fer, cal un programari
molt potent i especialitzat, que a partir de diferents punts i vectors que
defineixen el volum de les coses, és pugui crear la malla de polígons que doni el
suport per definir la seva forma per a continuació, anar donant-les-hi
contingut, textura i concreció en els seus detalls.
En Jordi, dins d’aquest
sector de les imatges virtuals del món de les pel·lícules, els documentals,
l’animació i el videojocs, és un expert.
Se’l considera un generalista dins del seu àmbit que el permet poder
interaccionar en diferents camps, un “ave
raris” en una industria que està plena d’especialistes i que evoluciona entre
les superproduccions i les grans sèries per a les plataformes.

