Un Verduní en les superproduccions de Hollywood del S.XXI

    El mon del cinema ha evolucionat molt des d’aquella primera projecció de la pel·lícula “La sortida dels obrers de la fàbrica” feta pels germans Lumière , en un local de París, a finals del S.XIX. La fase embrionària del  cinema la situem  en el moment en que es va prendre una  fotografia i s’hi va afegir diferents  jocs òptics inventats com joguines que reproduïen el moviment d’una imatge. Posteriorment, es va aconseguir captar el moviments d’una acció fent servir diverses càmeres seguides per recollir un instant. Tots recordarem el famós el moviment a galop d’ells cavalls que corrien al voltant d’un hipòdrom. Un pas mes fou quant Edison inventa el primer aparell per la visualització. I, finalment, va arribar el torn als germans Lumière, amb ells ja es pot parlar  de la projecció d’una pel·lícula, per què són ells qui uneixen una càmera i un projector.

En el S.XX, aquest invent evolucionà molt ràpidament, s’hi incorporà efectes especials, narració, muntatge, trucatges, s’hi afegeix  el so i el color. Així neix el Setè Art: el cinema. Ja podem parlar d’una forma d’art, de comunicació i d’entreteniment de masses. S’introdueixen les primeres superproduccions i s’hi incorporen nous avenços: el cinemascop, les tres dimensions, el “sensurround” (per incrementar l’experiència d’auditiva) i l’alta definició d’imatge, amb el 4K i el 7K.

I quant tot semblava inventat, entrem en el segle XXI i el  cinema fa un salt estratosfèric,  amb la incorporació dels programes informàtics que permeten generar efectes virtuals i sensacions que semblen reals, amb la tècnica del 3D i, com no, de la IA, la intel·ligència artificial, D’aquesta manera es creen efectes visuals, es generen nous espais, paisatges molt detallats, situacions o criatures fantàstiques, seqüències espectaculars o es dona vida a realitats i actors ja desapareguts .

En aquest marc trobem l’aportació d’en Jordi Alavedra i Ortiz (1985), fill de Tàrrega, però amb forts lligams sentimentals i familiars amb Verdú. Fill d’ en Josep Alavedra i Riera, de cal Groc, en Jordi ja fa un bon grapat d’anys que s’ha  establert a Anglaterra i allí ha tingut l’oportunitat de poder desenvolupar una important carrera en aquest camp: Arquitecte d’imatges virtuals amb ordinador i en 3D. Es un dels artífex que dona vida als escenaris realistes que envolten l’entorn dels actors per les grans produccions. El seu nom figura en la relació de professionals que apareixen en els crèdits finals de les darreres grans superproduccions.

En el mes de febrer d’enguany, en Jordi era entrevistat per en Jordi Basté en el seu programa “El món a RAC1”, com al català que havia participat en la superproducció cinematogràfica de ciència ficció “DUNE 2”, del director Denis Villenueve, de gran èxit en les sales de cinema.


Segons els experts, aquesta pel·lícula marca un punt d’inflexió en els efectes especials d’aquest gènere, en la construcció dels escenaris i en les textures on és desenvolupa l’acció. La pel·lícula  està ambientada en un planeta desèrtic, però a la realitat, els actors actuaven “en un croma”, es a dir, en un espai tancat amb un  fons de color verd (similar al que segurament tots hem vist a la tele, en l’home del temps). En Jordi creava i construïa el desert i tot el seu entorn, on s’hi desenvolupa l’acció del film.

En la mateixa entrevista, explicava que després dels seus primers passos en l’àmbit de la publicitat,  havia treballat en pel·lícules com “7 días en Entebbe”, “MATRIX Ressurections”, “Fast&Furios 10”, “Aquaman 2”, “Here” de Tom Hanks . Actualment està treballant en la sèrie “El Senyor del Anells: Els anells de Poder (T2)”.

 


Preguntat sobre quin es el procés creatiu, en Jordi Alavedra ens deia que s’inicia quan el director, via els diferents departaments de supervisió, crea a través d’uns dibuixos, els “Concepts” que no són altra cosa que la feina prèvia on s’indica com han ser les imatges, com és creu que s’hauria de veure l’escenari i, per tant, com ha de ser l’estil que és pretén donar a la pel·lícula.

Per fer-ho mes entenedor, si volem que l’acció transcorri en un jardí amb una catedral al fons, un cop dit com és vol, de quina mena han de ser i quins són elements que el definiran, entra en Jordi en acció fent les imatges de referència. Un cop acceptades pel director, aquest serà l’escenari  per a cada un dels quadres on els actors desenvolupen la seva acció.  Penseu que els actors no veuen res, no són al jardí, segurament seran en un magatzem en mig d’un fons verd. Però cal definir cada un dels detalls que permeti als actors poder imaginar l’entorn i per tant se’ls hi haurà explicar com és allò que els rodeja, amb tota mena de detalls, perquè ho interioritzin i se’n facin una idea clara d’on són. Però també servirà per de definir, les condicions meteorològiques o saber com s’hauran d’il·luminar els actors, la direcció de les llums i de les ombres, o si aquest han de fer una ganyota perquè el sol els hi va a la cara, o s’hi aquella nit hi ha lluna plena o estan sota el llum d’un fanal plovent. En definitiva s’ha de tenir en compte tots els detalls per que finalment tota l’escena sigui coherent i  encaixi . En definitiva, que l’espectador cregui que aquella acció s’ha rodat realment en un jardí, amb la catedral de fons.

“A partir de les escenes creades, l’actor s’ha de poder imaginar i creure l’escenari que el rodeja per brodar la seva actuació”

En la pel·lícula de “Fast&Furios 10”, l’acció passa a Itàlia, en el Vaticà. En una de les seqüències, és veu com els dolents van amb una roda que, en realitat és una bomba i passen per diferents carrers de Roma fins arribar al Vaticà, on volen fer-la explotar. L’heroi de la pel·lícula entra en acció amb el seu cotxe hi evita que puguin accedir dins del Vaticà, fent esclatar la bomba a la vora del riu.

Poder filmar en el carrers de Roma incrementa molt els costos, així que varen decidir rodar la majoria de seqüències a Torí, el nord-est d’Itàlia. Per salvar les diferències de ciutats i carrers, es va replicar Torí, fent un aixecament en 3D del seus carrers, on realment transcorria l’acció, i els transformaren virtualment en carrers coneguts i singulars de Roma. Aquesta és una feina de més d’un any, on les seqüències i escenaris, és reparteixen entre diferents companyies i que cal que tot encaixi. Es un treball complex, on desprès d’altres departaments hi afegiran, per exemple, els efectes especials, les explosions i el seu so,  el fum, l’edició, el color (com a “Matrix”, on si va fa un tractament molt característic amb el color verd), i un llarg etcètera.

Però per fer possible tot això, a més a més de moltes hores i de bon fer, cal un programari molt potent i especialitzat, que a partir de diferents punts i vectors que defineixen el volum de les coses, és pugui crear la malla de polígons que doni el suport per definir la seva forma per a continuació, anar donant-les-hi contingut, textura i concreció en els seus detalls.

En Jordi, dins d’aquest sector de les imatges virtuals del món de les pel·lícules, els documentals, l’animació i el videojocs, és  un expert. Se’l considera un generalista dins del seu àmbit que el permet poder interaccionar en diferents camps,  un “ave raris” en una industria que està plena d’especialistes i que evoluciona entre les superproduccions i les grans sèries per a les plataformes.