Un viatge per la història de la música (III)

 El Classicisme.

Quan escoltem una simfonia dels genials Mozart, o Beethoven o una ària d’òpera que ens faci vibrar, sovint no pensem gaire en l’època en què van ser compostes. Però moltes de les melodies més conegudes de la història van néixer en un moment molt concret: el Classicisme, aquest és el període musical que tractarem en l’article i que va transformar per sempre la manera d’entendre, crear i escoltar música.

Aquest estil va dominar la segona meitat del segle XVIII i els primers anys del XIX, aproximadament entre 1750 i 1820, i va coincidir amb un moment de grans canvis socials i culturals a Europa: és el moment de la Il·lustració (aquell moviment filosòfic que defensava la raó com a eina per entendre el món i millorar la societat) i preparar el terreny per la revolució francesa. I haver-hi molts canvis socials. La burgesia apareix com a nova classe social amb poder econòmic i que va transformar la manera com es consumia música. El mecenatge aristocràtic encara era important, però començava a conviure amb una economia més oberta on els concerts públics, les editorials musicals i la figura del compositor professional que venia la seva obra o treballava per encàrrec, esdevenien cada cop més habituals.

El seu llegat encara ens acompanya avui dia, en sales de concerts, bandes sonores de pel·lícules i moments quotidians en què una melodia ens emociona sense saber ben bé per què.

La música del Classicisme aparèixer com una reacció a la complexitat del Barroc (1600-1750), buscava una música més clara, elegant i equilibrada. Alguns dels seus trets més destacats són:

  • Melodies senzilles però expressives, fàcils de recordar i de cantar.
  • Equilibri formal, amb estructures simètriques i harmonies ben definides, apareix la sonata.
  • Contrast i dinamisme, tant en intensitat (fort i fluix) com en caràcter (alegre, melancòlic, solemne...).
  • Predomini de la textura homofònica, amb una melodia principal i un acompanyament harmònic, recordeu que en el barroc predominava  la polifonia.

Un bon exemple és la coneguda “Petita serenata nocturna” (Eine kleine Nachtmusik) de Mozart (https://youtu.be/RdUyf6FLLTQ?si=MgclKVL_L8cx_7NH). Segur que l’heu sentit alguna vegada en un anunci, pel·lícula o fil musical d’una botiga, és perquè representa com poques l’essència d’aquesta música: clara, alegre, refinada i propera alhora.

Amb el Classicisme, la música va començar a sortir dels palaus i va arribar a nous públics. Com em dit, la burgesia creixia com a classe social, i això significava més concerts públics, més demanda d’obres per tocar a casa i més llibertat per als compositors.

En aquest context, van néixer alguns gèneres musicals que encara avui omplen sales d’arreu del món:

La simfonia: Heretada de l’obertura italiana barroca, la simfonia esdevé un gènere central. Obra per a orquestra, generalment dividida en quatre moviments. El pare de la simfonia és Joseph Haydn, que en va escriure més de 100. Una de les més conegudes és la Simfonia núm. 94, anomenada La sorpresa, perquè enmig d’un passatge molt suau... sona de sobte un acord fortíssim que et fa salta de la cadira.

Però cap simfonia clàssica ha tingut tant d’impacte com la Simfonia núm. 9 de Beethoven, coneguda pel seu impressionant quart moviment coral, el famós Himne a l’alegria. Aquesta obra trenca motlles: per primera vegada, una simfonia inclou veus humanes. El text, basat en un poema de Schiller, és un veritable cant a la llibertat, la germanor i la pau entre pobles, ideals perfectament alineats amb l’esperit de la Il·lustració. Avui és també l’himne oficial de la Unió Europea.

El quartet de corda: Una altra invenció clàssica de gran rellevància. Formació de cambra amb dos violins, una viola i un violoncel, aquest conjunt permet una gran riquesa expressiva i formal, ideal per espais petits i per a converses musicals íntimes. Beethoven, en els seus primers quartets, ja hi experimentava amb idees molt modernes.

El concert solista: S’estableix com a forma en què un instrument solista (sovint el piano o el violí) dialoga amb l’orquestra. Mozart, per exemple, va escriure una trentena de concerts per a piano, plens d’elegància i sensibilitat, que encara avui són obres mestres del repertori.

La música per a piano: Amb la difusió del piano com a instrument domèstic, la música per a teclat experimenta una gran expansió. Són especialment rellevants les sonates per a piano.

Fem ara una petita repassada a l’òpera, en el període clàssic: quan la música explica històries.

Durant el Classicisme, l’òpera també es va reinventar. Fins aleshores, predominava l’òpera seria, amb temes mitològics i personatges nobles. Però a partir del segle XVIII, guanya pes l’òpera bufa, més còmica i realista, amb personatges de la vida quotidiana i històries que connectaven amb el públic de manera directa.

Un gran exemple és “Les noces de Fígaro” (Le nozze di Figaro) de Mozart. On hi trobem criats més intel·ligents que els senyors, embolics amorosos, crítica social... tot això amb una música que captura a la perfecció l’estat d’ànim de cada personatge.

Altres títols imprescindibles de Mozart són “Don Giovanni”, una òpera dramàtica amb tocs còmics sobre el famós seductor, i “La flauta màgica”, una obra plena de simbolisme i fantasia, amb passatges tan coneguts com l’ària de la Reina de la Nit, amb les seves notes agudes impossibles.

També cal destacar la introducció de l’òpera en llengües vernacles, especialment a Alemanya i a França, fet que permet un acostament a un públic menys elitista.

El període clàssic ens va deixar molts bons compositors, però quatre noms ajuden a entendre la riquesa d’aquest moment:

•          Joseph Haydn (1732–1809): pare de la simfonia i el quartet de corda. La seva música és plena d’enginy, sorpreses i refinament.

•          Wolfgang Amadeus Mozart (1756–1791): geni precoç i prolífic. Les seves òperes, concerts i simfonies són plenes de sensibilitat i perfecció tècnica. També va excel·lir en la música de cambra i religiosa.



•          Ludwig van Beethoven (1770–1827): va portar el Classicisme fins als seus límits i va obrir la porta al Romanticisme. La seva Novena Simfonia és un símbol universal de llibertat i esperança.

•          Antonio Salieri (1750–1825): molt respectat en vida, va ser mestre de capella imperial a Viena i mentor de molts joves músics. Encara que la llegenda el presenta com a rival de Mozart, la seva música, com l’òpera Tarare o Falstaff, també mereix ser redescoberta.

El Classicisme i el seu llegat, no només ens ha deixat melodies que continuen sonant als auditoris de tot el món; també ens ha donat una manera d’entendre la música com a llenguatge universal. Una forma d’expressar emocions profundes amb una bellesa aparentment senzilla.

Va professionalitzar la figura del compositor i va consolidar institucions com l’orquestra simfònica i el concert públic. També va valorar la música instrumental, que fins llavors sovint havia estat considerada inferior a la vocal.

Aquesta música segueix connectant amb persones de totes les edats i cultures. La pots escoltar en un concert, en una pel·lícula, en un anunci... i encara et pot sorprendre, emocionar o fer-te somriure. I és que la llibertat, l’alegria i la humanitat que hi bateguen... són atemporals.