Un viatge per la història de la música (III)
El Classicisme.
Quan
escoltem una simfonia dels genials Mozart, o Beethoven o una ària d’òpera que
ens faci vibrar, sovint no pensem gaire en l’època en què van ser compostes.
Però moltes de les melodies més conegudes de la història van néixer en un
moment molt concret: el Classicisme, aquest és el període musical que tractarem
en l’article i que va transformar per sempre la manera d’entendre, crear i
escoltar música.
Aquest
estil va dominar la segona meitat del segle XVIII i els primers anys del XIX,
aproximadament entre 1750 i 1820, i va coincidir amb un moment de grans canvis
socials i culturals a Europa: és el moment de la Il·lustració (aquell
moviment filosòfic que defensava la raó com a eina per entendre el món i
millorar la societat) i preparar el terreny per la revolució francesa. I
haver-hi molts canvis socials. La burgesia apareix com a nova classe social amb
poder econòmic i que va transformar la manera com es consumia música. El
mecenatge aristocràtic encara era important, però començava a conviure amb una
economia més oberta on els concerts públics, les editorials musicals i la
figura del compositor professional que venia la seva obra o treballava per
encàrrec, esdevenien cada cop més habituals.
El
seu llegat encara ens acompanya avui dia, en sales de concerts, bandes sonores
de pel·lícules i moments quotidians en què una melodia ens emociona sense saber
ben bé per què.
La
música del Classicisme aparèixer com una reacció a la complexitat del Barroc
(1600-1750), buscava una música més clara, elegant i equilibrada. Alguns
dels seus trets més destacats són:
- Melodies senzilles però
expressives, fàcils de recordar i de cantar.
- Equilibri formal, amb estructures
simètriques i harmonies ben definides, apareix la sonata.
- Contrast i dinamisme, tant en intensitat
(fort i fluix) com en caràcter (alegre, melancòlic, solemne...).
- Predomini de la textura
homofònica, amb una melodia principal i un acompanyament harmònic, recordeu
que en el barroc predominava la polifonia.
Un
bon exemple és la coneguda “Petita serenata nocturna” (Eine kleine
Nachtmusik) de Mozart (https://youtu.be/RdUyf6FLLTQ?si=MgclKVL_L8cx_7NH).
Segur que l’heu sentit alguna vegada en un anunci, pel·lícula o fil musical
d’una botiga, és perquè representa com poques l’essència d’aquesta música:
clara, alegre, refinada i propera alhora.
Amb
el Classicisme, la música va començar a sortir dels palaus i va arribar a nous
públics. Com em dit, la burgesia creixia com a classe social, i això
significava més concerts públics, més demanda d’obres per tocar a casa i més
llibertat per als compositors.
En
aquest context, van néixer alguns gèneres musicals que encara avui omplen sales
d’arreu del món:
La simfonia: Heretada de l’obertura italiana barroca, la
simfonia esdevé un gènere central. Obra per a orquestra, generalment dividida
en quatre moviments. El pare de la simfonia és Joseph Haydn, que en va escriure
més de 100. Una de les més conegudes és la Simfonia núm. 94, anomenada La
sorpresa, perquè enmig d’un passatge molt suau... sona de sobte un acord
fortíssim que et fa salta de la cadira.
Però
cap simfonia clàssica ha tingut tant d’impacte com la Simfonia núm. 9 de
Beethoven, coneguda pel seu impressionant quart moviment coral, el famós Himne
a l’alegria. Aquesta obra trenca motlles: per primera vegada, una simfonia
inclou veus humanes. El text, basat en un poema de Schiller, és un veritable
cant a la llibertat, la germanor i la pau entre pobles, ideals perfectament
alineats amb l’esperit de la Il·lustració. Avui és també l’himne oficial de la
Unió Europea.
El quartet de corda: Una altra invenció clàssica de gran
rellevància. Formació de cambra amb dos violins, una viola i un violoncel,
aquest conjunt permet una gran riquesa expressiva i formal, ideal per espais
petits i per a converses musicals íntimes. Beethoven, en els seus primers
quartets, ja hi experimentava amb idees molt modernes.
El concert solista: S’estableix com a forma en què un instrument
solista (sovint el piano o el violí) dialoga amb l’orquestra. Mozart, per
exemple, va escriure una trentena de concerts per a piano, plens d’elegància i
sensibilitat, que encara avui són obres mestres del repertori.
La música per a piano: Amb la difusió del piano com a instrument
domèstic, la música per a teclat experimenta una gran expansió. Són
especialment rellevants les sonates per a piano.
Fem ara una petita repassada a l’òpera, en el
període clàssic: quan la
música explica històries.
Durant
el Classicisme, l’òpera també es va reinventar. Fins aleshores, predominava
l’òpera seria, amb temes mitològics i personatges nobles. Però a partir del
segle XVIII, guanya pes l’òpera bufa, més còmica i realista, amb personatges de
la vida quotidiana i històries que connectaven amb el públic de manera directa.
Un
gran exemple és “Les noces de Fígaro” (Le nozze di Figaro) de Mozart. On
hi trobem criats més intel·ligents que els senyors, embolics amorosos, crítica
social... tot això amb una música que captura a la perfecció l’estat d’ànim de
cada personatge.
Altres
títols imprescindibles de Mozart són “Don Giovanni”, una òpera dramàtica
amb tocs còmics sobre el famós seductor, i “La flauta màgica”, una obra
plena de simbolisme i fantasia, amb passatges tan coneguts com l’ària de la
Reina de la Nit, amb les seves notes agudes impossibles.
També
cal destacar la introducció de l’òpera en llengües vernacles, especialment a
Alemanya i a França, fet que permet un acostament a un públic menys elitista.
El
període clàssic ens va deixar molts bons compositors, però quatre noms ajuden a
entendre la riquesa d’aquest moment:
• Joseph Haydn (1732–1809): pare
de la simfonia i el quartet de corda. La seva música és plena d’enginy,
sorpreses i refinament.
• Wolfgang Amadeus Mozart (1756–1791): geni precoç i prolífic. Les seves òperes, concerts i simfonies són plenes de sensibilitat i perfecció tècnica. També va excel·lir en la música de cambra i religiosa.
• Ludwig van Beethoven
(1770–1827): va portar el Classicisme fins als seus límits i va obrir la porta
al Romanticisme. La seva Novena Simfonia és un símbol universal de llibertat i
esperança.
• Antonio Salieri (1750–1825):
molt respectat en vida, va ser mestre de capella imperial a Viena i mentor de
molts joves músics. Encara que la llegenda el presenta com a rival de Mozart,
la seva música, com l’òpera Tarare o Falstaff, també mereix ser redescoberta.
El
Classicisme i el seu llegat, no només ens ha deixat melodies que continuen
sonant als auditoris de tot el món; també ens ha donat una manera d’entendre la
música com a llenguatge universal. Una forma d’expressar emocions profundes amb
una bellesa aparentment senzilla.
Va
professionalitzar la figura del compositor i va consolidar institucions com
l’orquestra simfònica i el concert públic. També va valorar la música
instrumental, que fins llavors sovint havia estat considerada inferior a la
vocal.
Aquesta
música segueix connectant amb persones de totes les edats i cultures. La pots
escoltar en un concert, en una pel·lícula, en un anunci... i encara et pot
sorprendre, emocionar o fer-te somriure. I és que la llibertat, l’alegria i la
humanitat que hi bateguen... són atemporals.

