Viatge per la història de la música (II)

L’Edat Mitjana, el Renaixement i el Barroc

  Verdú és un poble musical, i per això crec que és d’interès, seguint la temàtica encetada en el darrer article, endinsar-se en fer un repàs, de manera entenedora, per la història de la música, des dels primers temps. La música és una expressió universal que ha acompanyat a l’home des dels seus inicis. Abans que existís l’escriptura musical, ja hi havia sons, ritmes i melodies que servien per comunicar, celebrar o acompanyar rituals. En aquest article vull recorre la història de la música des dels seus orígens prehistòrics fins al període gòtic.

Viatjar per la seva història, que va des de tambors tribals fins a la majestuositat de Bach, és també un viatge per la història de la humanitat. Des de l’espiritualitat medieval fins a l’expressió emocional del barroc, la música s’ha convertit en una forma d’art capaç d’emocionar, educar i connectar cultures. La música no només acompanya la història, sinó que també l’escriu.

Els orígens: Prehistòria i antiguitat

Els primers humans ja feien servir el so com a forma d’expressió. Probablement, la veu fou el primer instrument, seguida de tambors, percussió amb pedres, i flautes d’os. A l’antiguitat, la música va tenir un paper fonamental en la cultura:

A Egipte i Mesopotàmia: la música es feia servir en rituals i celebracions. Hi havia arpes, llaüts i flautes. En les tauletes d’argila s’han trobat notacions musicals, com l’Himne Hurrita (s. XIV aC), un dels textos musicals més antics que es conserven.

La Grècia clàssica: es considera el bressol de la teoria musical occidental. Filòsofs com Plató defensaven que la música influïa en l'ànima. S’establí una teoria musical basada en modes i escales, que influenciaria Europa durant segles. Es tocaven instruments com la lira o l’aulos.

A Roma: els romans adoptaren molts elements grecs i utilitzaven la música en espectacles i cerimònies.

L'edat mitjana: el cant gregorià i la polifonia

Després de la caiguda de l’imperi, l’Església esdevingué la principal conservadora i creadora de cultura. Així va néixer el cant gregorià, impulsada segurament pel papa Gregori. Una forma de música vocal, monòdica i solemne, interpretada per monjos i en llatí. Per transmetre aquesta música es començà a desenvolupar un sistema de notació amb neumes (signes que indicaven la direcció de la melodia). Cap al segle XI, Guido d’Arezzo, un monjo italià, va inventar el tetragrama (quatre línies), que va permetre representar millor l’alçada dels sons i fou el precursor dels noms de les notes musicals (ut, re, mi, fa, sol, la...) a través  de l'“Ut queant laxis”.

El naixement de la polifonia: segles IX al XII

Una de les grans innovacions musicals medievals va ser la polifonia: la combinació de diverses veus que canten melodies diferents alhora. El primer pas va ser l’organum, una forma primitiva on una veu cantava la melodia principal i una altra la seguia a una distància fixa (per exemple, una quarta o una quinta).

La polifonia va canviar profundament la música: va permetre estructures més complexes, textures més riques i una nova manera de pensar en el temps i l’harmonia.

La música profana i els trobadors

Tot i que la música religiosa dominava, la música profana (no litúrgica) vinculada a la noblesa, també tingué un paper destacat. Trobadors i joglars componien i interpretaven cançons d’amor, cròniques, danses i sàtires: El trobador solia ser noble i creador de l’obra i el joglar era l’intèrpret i sovint que el viatjava per les diferents corts.

El gòtic i la sofisticació polifònica

Amb l’arribada de l’estil gòtic a l’arquitectura i l’art (segles XII i XIV), la música també va evolucionar cap a formes més refinades i sofisticades. Aquest període es caracteritza per una polifonia més desenvolupada, amb veus independents i sovint amb text diferent per a cada línia (motet), també per a la notació mesurada, que permetia indicar ritmes precisos gràcies a l’ars nova (nova tècnica musical francesa del s. XIV) i l’augment de la música profana polifònica, com les cançons a veus, danses cortesanes i formes com la balada o el virelai.

El Renaixement: harmonia, humanisme i expressió

Amb el Renaixement (segles XV-XVI), la música viu una nova esplendor. Ara es buscava, un equilibri polifònic més suau i elegant, amb una relació més estreta entre text i música i un augment de la música profana i vocal.

Aquest període reflecteix l'esperit de l'humanisme, posant l'ésser humà i la bellesa del món com a centre de l'art. Les composicions es tornen més expressives i estructurades, i apareixen nous gèneres com la cançó madrigal, que uneix poesia i música de manera refinada.

Compositors com Josquin des Prez, Palestrina, Victoria o Orlando di Lasso van consolidar la música com una disciplina intel·lectual i estètica al servei tant de Déu com de l’home.

En aquest període neix la “commedia dell'arte”, teatre popular italià amb música, màscares i improvisació, que inspiraria més endavant el gènere de l’òpera.

El Barroc i el naixement de l'òpera

El Barroc (segles XVII fins a mitjans del XVIII) és una època marcada pel gust pel contrast, el moviment, l’emoció i l’exuberància, reflectint l'esperit de l’art barroc en general: dramatització, decoració i magnificència. En música, això es tradueix en una major expressivitat, intensitat, ornamentació, teatralització del so, i una arquitectura sonora complexa i rica.

S’hi consoliden formes musicals com la fuga, peça contrapuntística amb temes repetits i desenvolupats entre diverses veus, el concert grosso, amb contrast entre grups de solistes i l’orquestra i la suite, sèrie de danses barroques amb caràcter i ritme diferenciats.

També s’expandeix l’ús del baix continu, base harmònica tocada amb instruments com el clavecí o el violó.

I a finals del segle XVI, a Florència, es comencen a representar uns primers drames musicals, com el de Dafne de Jacopo Peri i el 1607, Claudio Monteverdi estrena L’Orfeo, considerada la primera gran òpera de la història. L’òpera posteriorment esdevindrà una de les formes musicals més importants d’Europa.

I a finals del segle XVI, a Florència, es comencen a representar uns primers drames musicals, com el de Dafne de Jacopo Peri i el 1607, Claudio Monteverdi estrena L’Orfeo, considerada la primera gran òpera de l’història. L’òpera posteriorment esdevindrà una de les formes musicals més importants d’Europa.

En música barroca destaquen grans compositors molt coneguts, com Antonio Vivaldi, mestre del concert i autor de les famoses quatre estacions, conegudes pel seu estil brillant i enèrgic, en Georg Philipp Telemann, prolífic i versàtil, molt influent al seu temps, en Georg Friedrich Händel, creador d’òperes, oratoris i música instrumental, amb obres també molt conegudes com El Messies i finalment un dels grans genis de la història de la música en Johann Sebastian Bach, figura central del barroc, amb una obra vasta i profunda que sintetitza l’art del contrapunt com a culminació d’aquesta època.

La seva producció inclou cantates, passions, fugues, obres per a orgue, suites per a orquestra i concerts. Bach va elevar l’art de la música fins a límits de sofisticació i espiritualitat. Malgrat que en vida fou més conegut com a intèrpret i pedagog, la seva influència va créixer enormement després de la seva mort, essent considerat avui dia, com un dels pilars fonamentals de la música occidental. Obres com La Passió segons Sant Mateu, El clavecí ben temperat o L’Art de la fuga o l’Oratori de Nadal, mostren la seva genialitat tècnica i expressiva.