Un viatge per la història de la música (VI). Del Postromanticisme a la música moderna
També hauria pogut subtitular aquest article “Quan el Romanticisme es transforma i neix la música del segle XX”, perquè el que viurem a partir d’ara és una autèntica metamorfosi del llenguatge musical. En l’article anterior vam veure com el Romanticisme havia dut la música fins a uns límits expressius gairebé inimaginables. Les grans simfonies de Mahler, els drames musicals de Wagner o la intensitat emocional de Txaikovski havien eixamplat el llenguatge musical fins a convertir-lo en un mitjà capaç d’expressar pràcticament qualsevol sentiment humà. Però quan un estil artístic arriba al seu punt culminant, sorgeix inevitablement una nova pregunta: cap a on pot evolucionar?
A finals del segle XIX molts compositors van
comprendre que el llenguatge romàntic començava a mostrar signes d’esgotament.
Les harmonies eren cada vegada més complexes, les orquestres més nombroses i
les obres més extenses. Sense renunciar encara a la bellesa melòdica, van
començar a explorar nous camins que acabarien transformant completament la
història de la música.
Un dels primers a representar aquesta transició és Richard
Strauss (1864-1949). Hereu directe del poema simfònic iniciat per Liszt,
porta l’orquestra a una espectacularitat extraordinària. Obres com Don Juan,
Una vida d’heroi o, sobretot, Així parlà Zaratustra, inspirada en
l’obra de Nietzsche, combinen la grandesa romàntica amb una sonoritat plenament
moderna. El seu impressionant inici s’ha convertit en una de les pàgines més
conegudes de tota la música, especialment després de la seva utilització a la
pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai.
Richard Strauss – Així parlà Zaratustra
Paral·lelament, Jean Sibelius (1865-1957)
desenvolupa una música profundament inspirada en els paisatges, la natura i la
mitologia de Finlàndia. Les seves simfonies i el poema simfònic Finlàndia
esdevenen un símbol de la identitat nacional del seu país i mostren una manera
molt personal d’entendre el postromanticisme.
També dins d’aquest corrent destaca Serguei
Rakhmàninov (1873-1943). Mentre molts compositors experimentaven amb nous
llenguatges, ell continuà fidel a l’herència romàntica, escrivint algunes de
les melodies més emotives mai compostes. El seu Concert per a piano núm. 2
continua essent una de les obres més estimades pel públic, plena d’un lirisme
extraordinari i d’una intensitat emocional inconfusible.
Mentre això succeïa a l’Europa central, França obria una
porta completament nova. Claude Debussy (1862-1918) abandona el
dramatisme romàntic per construir una música basada en el color, la llum i les
sensacions. Igual que els pintors impressionistes, Debussy prefereix suggerir
abans que descriure. Amb obres com La Mer, Clair de Lune o el Prélude
à l’après-midi d’un faune, inicia un llenguatge que influirà decisivament
en tota la música del segle XX.
Aquesta renovació continua amb Maurice Ravel (1875-1937),
autor del cèlebre Bolero, una obra construïda sobre una única melodia
repetida amb una imaginació orquestral extraordinària. També Aleksandr
Scriabin (1872-1915) explora nous camins harmònics carregats de simbolisme
i espiritualitat.
La gran ruptura, però, arriba amb Ígor Stravinsky
(1882-1971). L’estrena de La Consagració de la Primavera, a París el
1913, provocà un dels escàndols més famosos de la història de la música. El
públic quedà desconcertat davant uns ritmes violents, unes harmonies
desconegudes i una força expressiva mai escoltada fins aleshores. Aquella nit
marcà simbòlicament l’inici de la música contemporània.
Al mateix temps, Arnold Schönberg (1874-1951) decideix
anar encara més lluny abandonant definitivament la tonalitat tradicional. Amb
ell neix la música atonal i, posteriorment, el sistema dodecafònic, que marcarà
bona part de la creació musical del segle XX.
Altres compositors, però, prefereixen renovar la
música sense trencar completament amb la tradició. És el cas de Serguei
Prokófiev (1891-1953), autor de Romeu i Julieta i del popular conte
simfònic Pere i el llop, compost el 1936 amb la finalitat d'apropar
l'orquestra als infants; de Béla Bartók (1881-1945), que incorpora la
música popular hongaresa a un llenguatge modern, o de Dmitri Xostakóvitx
(1906-1975), les simfonies del qual reflecteixen les tensions polítiques i
humanes de la Unió Soviètica, n’és bon exemple la colpidora Simfonia núm. 7
"Leningrad", convertida en símbol de la resistència durant el
setge nazi de la ciutat.
Mentrestant, als Estats Units naixia una nova manera
d’entendre la música. George Gershwin (1898-1937) aconsegueix unir el
jazz amb la gran tradició simfònica europea. La seva Rhapsody in Blue
simbolitza perfectament el naixement de la música nord-americana moderna i
continua essent una de les obres més populars del repertori del segle XX.
A Catalunya també apareix una generació extraordinària de
compositors que contribueixen decisivament a modernitzar la nostra música. Enric
Morera (1865-1942) esdevé una de les grans figures del Modernisme musical
català i del teatre líric, entre les seves obres més conegudes destaquen La
fada, Empòrium i, sobretot, La Santa Espina, convertida amb el pas
dels anys en un autèntic símbol de Catalunya. Juli Garreta (1875-1925)
eleva la sardana fins a convertir-la en una autèntica obra de concert, sardanes
com Juny, Pastoral o Nydia encara avui són considerades autèntiques
joies del repertori català, mentre que Jaume Pahissa (1880-1969)
incorpora plantejaments innovadors que el converteixen en un dels compositors
catalans més avançats del seu temps. També destaca Manuel Blancafort
(1897-1987), autor d’una música refinada i elegant, i molt especialment Robert
Gerhard (1896-1970), deixeble directe de Schönberg i un dels compositors
catalans amb més projecció internacional, capaç d’integrar les avantguardes
europees amb la tradició musical catalana.
Paral·lelament, la figura de Pau Casals (1876-1973)
projecta la música catalana arreu del món. Tot i haver compost diverses obres,
com l'oratori El Pessebre, inspirat en el poema de Joan Alavedra, la
seva aportació més transcendental fou com a violoncel·lista, director
d'orquestra i pedagog. Va revolucionar la manera d'interpretar el violoncel i
recuperà les Suites per a violoncel de Bach, avui imprescindibles en qualsevol
repertori. El seu compromís amb la pau i la llibertat el convertiren en una
figura universal, immortalitzada pel seu emotiu discurs davant les Nacions
Unides l'any 1971, quan pronuncià el seu recordat "I am a Catalan".
A Espanya sobresurten Manuel de Falla (1876-1946),
Joaquín Turina (1882-1949) i Joaquín Rodrigo (1901-1999), que
integren magistralment la música popular dins d’un llenguatge culte, deixant
obres tan conegudes com El amor brujo, Danzas fantásticas o el
popular Concierto de Aranjuez.
Finalment, també a l’altra banda de l’Atlàntic
apareixen compositors que aporten una veu pròpia al panorama musical
internacional. El brasiler Heitor Villa-Lobos (1887-1959) és la figura
més representativa d’aquesta nova sensibilitat americana. Profund coneixedor de
la música popular del seu país, va recórrer durant anys el Brasil recollint
melodies, ritmes i tradicions que després integraria a la seva obra. Entre les
seves composicions més conegudes destaquen les Bachianas brasileiras, on
ret homenatge a Johann Sebastian Bach i també són molt populars els seus Chôros.
El viatge iniciat pel Romanticisme havia conduït la
música fins a territoris completament nous. Ja no existia una única manera de
compondre: convivien la tradició, la innovació, el folklore, el jazz i les
primeres avantguardes. La música del segle XX acabava de néixer i, amb ella,
s’obria un dels períodes més creatius i diversos de tota la història.
En un proper article veurem com aquestes innovacions donaran pas a les grans avantguardes, al desenvolupament de la música cinematogràfica, al jazz, a la música electrònica i, finalment, a molts dels estils que encara avui formen part del nostre paisatge sonor.
Francesc Alavedra i Riera
Resta
audicions, amb de codis QR, per descarregar i escoltar
|
Compositor |
Obra |
YouTube |
QR |
|
Jean Sibelius |
Finlàndia |
|
|
|
Maurice Ravel |
Bolero |
|
|
|
Arnold Schönberg |
Verklärte Nacht |
|
|
|
Serguei Prokófiev |
Pere i el llop |
|
|
|
Béla Bartók |
Concert per a orquestra |
|
|
|
Dmitri Xostakóvitx |
Simfonia núm. 5 (Final) |
|
|
|
Enric Morera |
La Santa Espina |
|
|
|
Juli Garreta |
Juny |
|
|
|
Robert Gerhard |
Concert per a violí |
|
|
|
Manuel de Falla |
Dansa ritual del foc (amor brujo El) |
|
|
|
Joaquín Turina |
Danses fantàstiques |
|
|
|
Heitor Villa-Lobos |
Bachianas Brasileres núm. 5 |
|
.jpg)
.jpg)