Un viatge per la història de la música (VI). Del Postromanticisme a la música moderna

També hauria pogut subtitular aquest article “Quan el Romanticisme es transforma i neix la música del segle XX”, perquè el que viurem a partir d’ara és una autèntica metamorfosi del llenguatge musical. En l’article anterior vam veure com el Romanticisme havia dut la música fins a uns límits expressius gairebé inimaginables. Les grans simfonies de Mahler, els drames musicals de Wagner o la intensitat emocional de Txaikovski havien eixamplat el llenguatge musical fins a convertir-lo en un mitjà capaç d’expressar pràcticament qualsevol sentiment humà. Però quan un estil artístic arriba al seu punt culminant, sorgeix inevitablement una nova pregunta: cap a on pot evolucionar?

A finals del segle XIX molts compositors van comprendre que el llenguatge romàntic començava a mostrar signes d’esgotament. Les harmonies eren cada vegada més complexes, les orquestres més nombroses i les obres més extenses. Sense renunciar encara a la bellesa melòdica, van començar a explorar nous camins que acabarien transformant completament la història de la música.

Un dels primers a representar aquesta transició és Richard Strauss (1864-1949). Hereu directe del poema simfònic iniciat per Liszt, porta l’orquestra a una espectacularitat extraordinària. Obres com Don Juan, Una vida d’heroi o, sobretot, Així parlà Zaratustra, inspirada en l’obra de Nietzsche, combinen la grandesa romàntica amb una sonoritat plenament moderna. El seu impressionant inici s’ha convertit en una de les pàgines més conegudes de tota la música, especialment després de la seva utilització a la pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai.

https://youtu.be/Szdziw4tI9o

 

Richard Strauss – Així parlà Zaratustra

Paral·lelament, Jean Sibelius (1865-1957) desenvolupa una música profundament inspirada en els paisatges, la natura i la mitologia de Finlàndia. Les seves simfonies i el poema simfònic Finlàndia esdevenen un símbol de la identitat nacional del seu país i mostren una manera molt personal d’entendre el postromanticisme.

També dins d’aquest corrent destaca Serguei Rakhmàninov (1873-1943). Mentre molts compositors experimentaven amb nous llenguatges, ell continuà fidel a l’herència romàntica, escrivint algunes de les melodies més emotives mai compostes. El seu Concert per a piano núm. 2 continua essent una de les obres més estimades pel públic, plena d’un lirisme extraordinari i d’una intensitat emocional inconfusible.

Mentre això succeïa a l’Europa central, França obria una porta completament nova. Claude Debussy (1862-1918) abandona el dramatisme romàntic per construir una música basada en el color, la llum i les sensacions. Igual que els pintors impressionistes, Debussy prefereix suggerir abans que descriure. Amb obres com La Mer, Clair de Lune o el Prélude à l’après-midi d’un faune, inicia un llenguatge que influirà decisivament en tota la música del segle XX.

 Aquesta renovació continua amb Maurice Ravel (1875-1937), autor del cèlebre Bolero, una obra construïda sobre una única melodia repetida amb una imaginació orquestral extraordinària. També Aleksandr Scriabin (1872-1915) explora nous camins harmònics carregats de simbolisme i espiritualitat.

La gran ruptura, però, arriba amb Ígor Stravinsky (1882-1971). L’estrena de La Consagració de la Primavera, a París el 1913, provocà un dels escàndols més famosos de la història de la música. El públic quedà desconcertat davant uns ritmes violents, unes harmonies desconegudes i una força expressiva mai escoltada fins aleshores. Aquella nit marcà simbòlicament l’inici de la música contemporània.





Al mateix temps, Arnold Schönberg (1874-1951) decideix anar encara més lluny abandonant definitivament la tonalitat tradicional. Amb ell neix la música atonal i, posteriorment, el sistema dodecafònic, que marcarà bona part de la creació musical del segle XX.

Altres compositors, però, prefereixen renovar la música sense trencar completament amb la tradició. És el cas de Serguei Prokófiev (1891-1953), autor de Romeu i Julieta i del popular conte simfònic Pere i el llop, compost el 1936 amb la finalitat d'apropar l'orquestra als infants; de Béla Bartók (1881-1945), que incorpora la música popular hongaresa a un llenguatge modern, o de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975), les simfonies del qual reflecteixen les tensions polítiques i humanes de la Unió Soviètica, n’és bon exemple la colpidora Simfonia núm. 7 "Leningrad", convertida en símbol de la resistència durant el setge nazi de la ciutat.

Mentrestant, als Estats Units naixia una nova manera d’entendre la música. George Gershwin (1898-1937) aconsegueix unir el jazz amb la gran tradició simfònica europea. La seva Rhapsody in Blue simbolitza perfectament el naixement de la música nord-americana moderna i continua essent una de les obres més populars del repertori del segle XX.

                                            

A Catalunya també apareix una generació extraordinària de compositors que contribueixen decisivament a modernitzar la nostra música. Enric Morera (1865-1942) esdevé una de les grans figures del Modernisme musical català i del teatre líric, entre les seves obres més conegudes destaquen La fada, Empòrium i, sobretot, La Santa Espina, convertida amb el pas dels anys en un autèntic símbol de Catalunya. Juli Garreta (1875-1925) eleva la sardana fins a convertir-la en una autèntica obra de concert, sardanes com Juny, Pastoral o Nydia encara avui són considerades autèntiques joies del repertori català, mentre que Jaume Pahissa (1880-1969) incorpora plantejaments innovadors que el converteixen en un dels compositors catalans més avançats del seu temps. També destaca Manuel Blancafort (1897-1987), autor d’una música refinada i elegant, i molt especialment Robert Gerhard (1896-1970), deixeble directe de Schönberg i un dels compositors catalans amb més projecció internacional, capaç d’integrar les avantguardes europees amb la tradició musical catalana.

Paral·lelament, la figura de Pau Casals (1876-1973) projecta la música catalana arreu del món. Tot i haver compost diverses obres, com l'oratori El Pessebre, inspirat en el poema de Joan Alavedra, la seva aportació més transcendental fou com a violoncel·lista, director d'orquestra i pedagog. Va revolucionar la manera d'interpretar el violoncel i recuperà les Suites per a violoncel de Bach, avui imprescindibles en qualsevol repertori. El seu compromís amb la pau i la llibertat el convertiren en una figura universal, immortalitzada pel seu emotiu discurs davant les Nacions Unides l'any 1971, quan pronuncià el seu recordat "I am a Catalan".

A Espanya sobresurten Manuel de Falla (1876-1946), Joaquín Turina (1882-1949) i Joaquín Rodrigo (1901-1999), que integren magistralment la música popular dins d’un llenguatge culte, deixant obres tan conegudes com El amor brujo, Danzas fantásticas o el popular Concierto de Aranjuez.

Finalment, també a l’altra banda de l’Atlàntic apareixen compositors que aporten una veu pròpia al panorama musical internacional. El brasiler Heitor Villa-Lobos (1887-1959) és la figura més representativa d’aquesta nova sensibilitat americana. Profund coneixedor de la música popular del seu país, va recórrer durant anys el Brasil recollint melodies, ritmes i tradicions que després integraria a la seva obra. Entre les seves composicions més conegudes destaquen les Bachianas brasileiras, on ret homenatge a Johann Sebastian Bach i també són molt populars els seus Chôros.

El viatge iniciat pel Romanticisme havia conduït la música fins a territoris completament nous. Ja no existia una única manera de compondre: convivien la tradició, la innovació, el folklore, el jazz i les primeres avantguardes. La música del segle XX acabava de néixer i, amb ella, s’obria un dels períodes més creatius i diversos de tota la història.

En un proper article veurem com aquestes innovacions donaran pas a les grans avantguardes, al desenvolupament de la música cinematogràfica, al jazz, a la música electrònica i, finalment, a molts dels estils que encara avui formen part del nostre paisatge sonor.

Francesc Alavedra i Riera


Resta audicions, amb de codis QR, per descarregar i escoltar

Compositor

Obra

YouTube

QR

Jean Sibelius

Finlàndia

https://youtu.be/F5zg_af9b8c

Maurice Ravel

Bolero

https://youtu.be/r30D3SW4OVw

Arnold Schönberg

Verklärte Nacht

https://youtu.be/U-pVz2LTakM

Serguei Prokófiev

Pere i el llop

https://youtu.be/Fmi5zHg4QSM

Béla Bartók

Concert per a orquestra

https://youtu.be/9uwpuyc7nS4

Dmitri Xostakóvitx

Simfonia núm. 5 (Final)

https://youtu.be/ARSDiUNfqvo

Enric Morera

La Santa Espina

https://www.youtube.com/watch?v=L4yrPcjhi8U

Juli Garreta

Juny

https://youtu.be/6HJvLJ1xM8M

Robert Gerhard

Concert per a violí

https://www.youtube.com/watch?v=133FpB3_z1U

Manuel de Falla

Dansa ritual del foc (amor brujo El)

https://www.youtube.com/watch?v=auRUxPPqDcQ

Joaquín Turina

Danses fantàstiques

https://www.youtube.com/watch?v=gLzU3-YvzPc

Heitor Villa-Lobos

Bachianas Brasileres núm. 5

https://www.youtube.com/watch?v=NxzP1XPCGJE